místic, -a

místic, a. 1. En l’època de l’auge monacal a Europa, monjo/a que es posava dels nervis de tanta repressió sexual i que sovint vehiculava el furor fàl·lic o uterí a través dels versos, en un acte de sublimació substitutori. Ni Freud ho hauria definit millor, ¿oi? Com a tret característic del seu estat —ehem— d’altíssima excitació, podríem ben dir que no tocava de peus a terra: levitava. Quan els germans o germanes llecs del convent, encara poc versats en èxtasis místics, entraven per cap servei en una cel·la monacal i es topaven amb algun monjo flotant, com que sota la caputxa i a les fosques no se li veia ni la cara, es pensaven ben bé que qui fos havia penjat els hàbits. 2. Més modernament, personatge estrafolari i mig tarumba, en general pesat com ell sol, que defensa, per torrat convenciment o per guanyar-se la vida a costa dels incauts, teories esotèriques arribades de l’Orient, les quals —de llei és reconeixe-ho— tenen un efecte transcendent immediat entre les persones sensates que l’envolten al barri on viu o que, per una cosa o altra, es veuen obligades a tractar-hi: a partir d’aleshores l’eviten. 3. Actualment, poeta que se les dóna d’exquisit i que malda per posar-se en circulació per mor de les seves experiències en trànsit. Un beneitó o un camàndules.

Mas-Colell, Andreu

Mas-Colell, Andreu. Economista. Actual conseller d’Economia i Coneixement de la Generalitat de Catalunya des de 2010. Anteriorment va ser conseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya (2000–2003). Professor a les universitats de Berkeley i Harvard, i també de la Pompeu Harvard, vull dir, Pompeu Fabra. Naturalment, és Creu de Sant Jordi (V. Creu de Sant Jordi), encara que la creu, si hem de fer cas de les teories ultraliberals que predica, la portin els seus administrats. Físicament, té una retirada al “profesor chiflado”. O, si pensem en les retallades que vol aplicar el govern, a Edward Scissorhands, aquell personatge de Tim Burton que tenia tisores en comptes de dits, però sense grenyes. És a dir, que infon terror.

Federer, Roger

Federer, Roger. Ciutadà suís, de Basel, i déu de la raqueta, el Messi del tenis. El millor jugador de tots els temps que ha donat aquest esport. És l’encarnació viva del que se’n diu “la difícil facilitat” perquè fa que els cops més difícils semblin, a ulls de l’espectador llec, bufar i fer ampolles. La precisió que ha donat fama a la indústria del seu país, la rellotgeria, ell l’ha traslladat a la pista. Elegant, al seu tenis de seda no li cal ni un “aspaviento” d’aquells que agraden tant a jugadors menys dotats que ell (V. Nadal, Rafael). Ha guanyat tots els tornejos de Grand Slam del món mundial, i encara té corda –mai més ben dit– per “rato”.

Rovira, Marta

Rovira, Marta. Advocada i actual secretària de política internacional d’Esquerra. Segona del capità Junqueras (V. Junqueras, Oriol) a bord —encara que veient-lo sembli mentida, això de “bord” és tan sols un terme nàutic— de la nau d’ERC —que esperem que no faci com el “Titanic”, i se’ns emporti al fons del mar l’Oriol Di Caprio i la Marta Winslow—. Nascuda a la ciutat dels sants, com la majoria d’alumnes que omplien les aules de la facultat de Filologia Catalana, el seu aspecte oscil·la entre la mestra de Rosa (in)Sensat i la monja exclaustrada. Encara que algú em titlli de sexista, cosa que lamento, vull dir que és una llàstima que el partit que ens ha de portar a la independència tingui uns índexs de glamur tan baixos. Només cal veure el del seu líder. En aquest sentit, l’advocada Rovira s’hauria de mirar en l’exemple d’Anna Arqué (V. Arqué, Anna), de Democràcia Laporta Catalana, i anar corrents cap a la perruqueria, i sobretot al cirurgià. Al seu cap, no l’hi recomanem perquè a la taula del quiròfan semblaria un pernil que l’estan fent a llonzes.

Reagan, Ronald

Reagan, Ronald. Actor de westerns de sèrie B, delator de companys del cinema durant l’època maccarthysta i, encara que costi de creure, sí, president dels EUA. Especialista en mediocres papers de secundari, d’aquells actors de segona fila que marquen vaques i diuen quatre frases al llarg de tot el film, el seu afany de protagonisme un cop a la presidència —per fi era primer actor!— va fer que es precipités en l’escena final de la Història, preparada amb tot detall per un obscur guionista neohegelià —pobre Hegel!— anomenat Fukuyama (V. Fukuyama, Francis) i amb més efectes d’irradiació que Fukushima. En aital esguerro històric d’un final sense the end, Reagan va tenir com a companya de repartiment Margaret Thatcher, aquella premier britànica de pentinats incommovibles, com el seu cor, encara que bufés vent de les Falklands. Coneguda com la “dama de ferro” per la seva intransigència amb el perruquer que li volia fer pentinats més lliures, alguns també l’anomenaven la “dama de laca”, que és amb el que es ruixava a tothora els cabells i les coronàries. Podem ben dir, que Reagan, amb el seu tupè esclarissat però immòbil, i ella, amb les seves permanents —15 anys li van durar—, van canviar el món —a pitjor, com es diu ara amb indignació— sense despentinar-se. En una mena de remake, ara ho intenten en Sarkozy (V. Bruni, Carla) i la Merkel (V. Merkel, Angela). No podem assegurar que aquella mena d’estrella de saloon revellida que era la Nancy Reagan (V. Reagan, Nancy) no sentís gelos de la Margaret, però això ja seria practicar la teoria històrica de la sospita. Més val, doncs, que aquest sigui el final de la Història.

Peces-Barba, Gregorio

Peces-Barba, Gregorio. Advocat i polític (per dir alguna cosa) socialista, pare de la Constitució espanyola del 1978 i expresident del Congrés dels Diputats espanyols. Una vegada més, el nom fa la cosa, i el seu cognom Peces-Barba (cat., Peixos-Barba) confirma que l’home va peix, molt peix, d’història. Tant, que hauria d’agrair a la seva dinàmica perversa que les tropes del candidat austriacista a la guerra de Successió no haguessin cremat Madrid el 1710, amb la qual cosa ens hauríem estalviat tot el que va venir després. La segona part del compost, Barba, ens ve a dir que si les coses no fossin com són, faria bé d’anar-la posant en remull. Com deia un famós cantautor, No convé, no, però, desesperar… De totes maneres, en una cosa sí que li haig de reconèixer: si Espanya hagués triat Portugal en comptes de Catalunya potser sí que els espanyols hi haurien sortit guanyant, però el que és del tot innegable és que als catalans ens hauria tocat la loteria! I els portuguesos, ai, els pobres portuguesos! Sentint socialistes com Bono (V. Bono, José), Guerra (V. Guerra, Alfonso) o el mateix Peces-Barba, un hom té ganes de capgirar la famosa frase de Calvo-Sotelo (V. Calvo-Sotelo, José) i dir que s’estima més “una España rota que roja”. Ja ho deia en Josep Pla (V. Pla, Josep): No hi ha res que s’assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres.

Domund

Domund. Al Tercer Món, famoses campanyes d’evangelització a marxes forçades —bateig, confessió, confirmació i comunió i, si no, extremunció en qüestió d’hores— practicades per l’església catòlica a punta de pistola de les tropes d’ocupació. Com va dir aquell: Després de les hòsties colonials arribaven les hòsties eclesials. La canalla del Primer Món, a canvi de boles de paper de plata, rebíem una foto d’un nen negre a qui havien batejat amb el nom que prèviament li havíem triat. O això ens deien. El que no ens deien és què en feien del paper d’alumini recollit. Més que preocupar-nos per aquella pobre gent maltractada i combregada, a nosaltres el que ens agradava era participar en la recaptació que es feia el Dia del Domund, sobretot si ens tocava una hucha que era un cap de negre, de xino o d’indi americà amb plomes i tot. Una autèntica metàfora dels caps que havien rodat amb el colonialisme.

Clinton, Bill

Clinton, Bill. President dels EUA. Famós sobretot per remenar el clíntoris de les becàries amb havans que havien superat el bloqueig nord-americà a Cuba. Les famoses fel·lacions de la Levinsky (V. Levinsky, Monica) van fer que la Sala Oval passés a dir-se la Sala Oral i que el conjunt de la Casa Blanca rebés el nom de la Casita Blanca. I la senyora Clinton? Bé, molt bé, i vostè? (V. Clinton, Hillary). Tot i la catastròfica intervenció a Somàlia, el bombardeig d’uns laboratoris farmacèutics al Sudan —amb una vuitantena de morts a l’acte i uns centenars més de posteriors per falta de medicaments— i unes quantes accions bèl·liques més sense les quals un president dels Estats Units no seria digne de dir-se’n, Clinton ha passat a la història com un president relativament pacífic. En això va tenir la xiripa de quedar emmarcat entre dos autèntics killers de la política: pare i fill Bush (V. Bush, George H. W; Bush, George W.); l’Esperit Sant (V. Esperit Sant) en solidaritat amb els coloms de la pau, es va fer fonedís. Comparat amb aquests dos que tenien el gallet fàcil, les accions militars de Clinton a l’Àfrica negra es podrien emmarcar, doncs, dins de la campanya del Domund (V. Domund). Va deixar el país en superàvit, uns diners que el fill Bush, el seu successor, va llançar sobre l’Iraq i l’Afganistan, on continuen plovent. Això sí, qui s’esperava recollir dòlars caiguts del cel va rebre metralla.

Carreras, Francesc de

Carreras, Francesc de. Catedràtic de Dret Constitucional que imparteix doctrina  a la UAB. La seva catalanofòbia visceral té més connexions amb la psiquiatria que amb el pensament polític, de dretes o d’esquerres. Pare fundador del partit dels catalans renegats, li ha faltat temps per sortir en defensa del seu amiguet Peces-Barba (V. Peces-Barba, Gregorio) amb un article a “La Vanguardia” (30-10-2011) en què es mostra comprensiu amb la “broma” del seu col·lega sobre els bombardejos de població civil a Barcelona. Curiosament, però, l’il·lustre membre del Club de la Comèdia constitucional passa de puntetes sobre tot això tan desagradable dels bombardejos, i simplement ens retreu una lamentable incapacitat per entendre la ironia. Vet aquí. En el fons, aquest miserable deu creure que l’únic garant de la unitat de la pàtria –“española, por supuesto”– és l’exèrcit. I quan s’està convençut que l’ús dels canons és l’únic argument vàlid per imposar una idea, la conclusió és que s’han superat els límits de l’abjecció moral, la que comparteixen, com a bons amics que són, ell i Peces-Barba.

Canut, Lluís

Canut, Lluís. Fill de casa bona abocat a la l’innoble causa del periodisme esportiu, després d’abandonar la línia familiar de la venda de teixit, tot i que, com bé se sap entre els rotatius barcelonins, l’individu té molta tela. Va estudiar a La Salle Bonanova amb il·lustres pensadors barcelonins com l’exjugador i tècnic de l’Espanyol, Paco Flores (V. Flores, Paco), que preferia els àlbums de cromos i les cròniques radiofòniques a fer colzes per ser un home de profit. Malgrat ser un alumne poc aplicat, el seu capgròs (com un disc dur informàtic d’alta capacitat) va començar a acumular dades i mes dades de totes les modalitats esportives, entre les quals destaca, a part del futbol i el bàsquet, la boxa, motiu pel qual li deu haver quedat el nas malgirbat de camí entre el de Pedrito Carrasco (V. Carrasco, Pedro) –púgil de l’España cañí i primer marit de Rocío Jurado (V. Jurado, Rocío)— i Tortell Poltrona (V. Poltrona, Tortell) un bon pallasso que, com ell, ha sabut flotar durant anys i anys pel provincià i camforat star system català. Potser d’aquí que sigui tan bon encaixador, fins al punt de voler encaixar en el seu programa sigui com sigui un català “infiltrat”. Sí, infiltrat de barbarismes i d’una fonètica de derribo. Efectivament! Amb català xava de la part alta i castellà empeltat de les transmissions de la ràdio esportiva dels 60 i els 70, de la mà del desaparegut Álex Botines (V. Botines, Álex), el petit locutor de veu nasal i esgallada va fer una carrera meteòrica de la ràdio fins a TV3, on sempre se’l recordarà per la vetllada en què Josep Lluís Núñez (V. Núñez, Josep Lluís) va acabar plorant desconsoladament. I és que el basquetmaniàtic és un home comprensiu que abraça qui faci falta. Vaja, és un autèntic abraçafaroles, com titllava a alguns enemics el seu col·lega madrileny José María García (V. García, José María), propens a repartit bombones de butà a les tèrboles matinades de prèdica radiofònica dels vuitanta. Passada la cinquantena, i amb tendència a repapiejar i allargar massa sonorament les eeeeeeeeeeeeeeeeeeeeees, l’home llueix la cana, aprofita l’escarni simpàtic que li fan els seus companys de cadena i, per potenciar encara més el show-business, s’ha comprat unes ulleres de Mr. Magoo que, més que modernor, retraten el retorn a l’època de les hostesses amb minifaldilla de l’1, 2, 3 d’Ibáñez Serrador (V. Ibáñez Serrador, Narciso), en la qual el jove Luvi s’iniciava a la tele i poc que es pensava que acabaria fent teleprèdica nocturna com un butanito qualsevol. Sempre tot el que fa acaba sent una paròdia del que pretenia fer. Té aquesta virtut. Efectivament!   

Bush, George W.

Bush, George W. Killer. President dels EUA, que va fer bona la dita aquella tan catalana que diu de tal palo tal astilla. No hem d’oblidar que el seu pare (V. Bush, George H. W.), un altre killer en sèrie, va començar a l’Iraq el que el seu fill no va saber acabar. Elevat a la presidència gràcies a la tupinada del seu germà governador de Florida, el petit George es dedicà amb cos i ànima —sobretot amb el cos i l’ànima dels altres— a buscar brega, i a fe de Déu —que l’havia salvat de l’alcoholisme, com si Déu fos d’alcohòlics anònims— que la va trobar un 11 de setembre. Va ser l’acabòsia, que deien les àvies, i l’home, potser per superar el trauma bèl·lic d’haver-se escaquejat del Vietnam, es va liar a tiros amb l’Orient Mitjà en ple. Ja sabem com va acabar tot: amb l’Obama entrant a la Casa Sin Blanca. Cau, doncs, pel seu propi pes que a George Bush només el podia succeir un president negre per no posar-s’hi al veure els “cràters” financers que deixaven les seves bombes. Algú es podria preguntar ingènuament si en el decurs de totes les guerres que va organitzar no va tenir algun moment de dubte, algun sentiment positiu, no sé…, una mica de pietat… Doncs no, com a governador de Texas s’havia entrenat a fons enviant condemnats a la cadira elèctrica. Si es comptessin, en tindria el rècord Guinness.

Bruni, Carla

Bruni, Carla.  Bella musa de la chanson que, gràcies als seus encants, forjats en ambients musicals de luxe i passarel·les, ha arribat per la via del mig —esclar que em diran que no n’hi havia cap altra— a primera dama francesa. Això l’ha encimbellat a icona de com han acabat les esquerres a Europa, amorrades al piló… Amb la seva hàbil destresa natural i una ambició inconfessable, Carla ha sabut quadrar un cercle virtuós d’allò que ara en diem discriminació positiva al voltant del ben just, per altra part, alliberament de la dona: des que va passar per la vicaria amb Nicolas Sarkozy, ell —que segur que atresora tota l’eròtica del poder com a president que és, però que de cara recorda vagament el desmanegat Louis de Funes i que físicament la desmereix se’l miri per on se’l miri— ha consolidat una imatge mundial de petit emperador calçasses per la seva altura de mires a l’hora d’adequar-se als temps i renunciar al rol de mascle dominant. En la carrera com a president, ella, sa fidel esposa, l’ha acompanyat amb complicitat discreta en el paper de subaltern de la reaccionària Angela Merkel (V. Merkel, Angela) en el camí de l’Europa en crisi cap als més alts destins germànics, encara que això faci tremolar fins i tot la grandeur de la République. Per això el “petit príncep” va amb talonets, perquè la grandeur estigui a l’altura dels alts destins germànics de la Merkel. I, com a partenaire més domèstica, la Bruni l’ha encoratjat a cau d’orella a no tenir cap pudor, i això que fa fúting: en teoria en fa per eliminar toxines, mostrant-se tal com és en calça curta —amb aquell frec a frec de les seves horroroses cuixes que li fa impossible avançar entre els guardaespatlles que du al costat, que han d’anar al ralentí per seguir-lo—. I que així tothom vegi que només és un senzill home de casa que mira d’estar en forma per quan hagi de passar la nit a palau, entre cimera i cimera, si és que l’hi permet la cancellera. Potser no cal ser tan rebuscat i tot es redueix a l’encantament d’un príncep per part d’una gateta maula, aquell encantament del qual només ella és capaç quan el rep cada vegada que torna a l’Elisi, amb la guitarra a la mà i cantant “Pour tout ce qui m’as dit” mentre vigila que la dida els alleti bé la pubilla. El que segur que no deu estar fent, perquè no en té el perfil, és estar escombrant o fent-li el sopar, que això ja ho cobreixen els impostos destinats a mantenir una dona tan pública com ella. Ben ruca seria. I no és el cas.

Basté, Jordi

Basté, Jordi. Locutor con-sagrat al Grupo Godó i, concretament a la seva emissora RAC1. Dir-li periodista seria massa agosarat ja que, en el seu mitjà anterior, Catalunya Ràdio, només va excel·lir com a tòtem esportiu de les matinades. Abans, s’havia forjat als camps de futbol com a palmer entrat en carns de Puyal (V. Puyal, Joaquim M.) i de Lluís Canut (V. Canut, Lluís) al seu programa de bàsquet on era quasi tan llarg (d’alçada) com els jugadors que entrevistava. Bé, i també de gambals. Nascut al barri barceloní d’Horta i traslladat posteriorment a la part alta (més o menys d’alta com Horta, no es pensin), va començar la seva carrera radiofònica quan el seu avi el va portar a Ràdio Joventut adduint que quan es posava davant d’un micròfon començava a parlar i no callava. La seva vèrbola innata, lamentablement, no ha anat mai acompanyada de fotogènia i, a través de la càmera i tornant als esports, l’home és un autèntic cromo abans lluent, però, per mor de la dieta, actualment arrugat. Tot i així, va gosar presentar el programa de TV3 “Gol a gol”, en el qual el seu col·lega Xavi Torres (V. Torres, Xavi), una de les icones de l’actual canal Esport3 (V. Esport3), va dir-ne que era “el tio més lleig amb qui he fet mai televisió”. Les seves dents de conill li impedeixen una articulació fluïda i provoquen l’acumulació de saliva interdental. Potser per això se’l coneix per les seves entrevistes bavoses i aduladores. Tanta saliva fa que se li formin importants i profundes llacunes en el seu coneixement de la informació general, que, com aquell vaquer anomenat Flanagan de La Muerte tenía un precio, algú li hauria d’apuntar que mai hauria hagut de creuar el Mississipí. Bé, en el seu cas, la Diagonal i la frontera de la informació esportiva. Malgrat tot, i com presagiava el seu avi, no pot callar, i entre salivada i salivada, ensabona que ensabonaràs, es permet fer algun estirabot patriòtic o mansament crític amb el permís del Conde (V. Godó, Javier), de Pepe Antich (V. Antich, José), del seu escuder pijo Màrius Carol (V. Carol, Màrius) i amb la condescendència del seu idolatrat Sala Martín (V. Sala Martín, Xavier), que li omple les tertúlies matinals de vehemència i reflexió neocon, abans que comenci la tómbola, la tonteria i el gènere lleuger i superficial, on l’amic Basté sempre s’ha sentit més còmode.

Bernardos, Gonzalo

Bernardos, Gonzalo. Tertulià intoxicador pretesament sorneguer i amb sentit de l’humor discutible i de mal gust. És professor titular del Departament de Teoria Econòmica de la Universitat de Barcelona i vicerector d’Economia de la institució, fet que diu molt poc del model universitari públic català. Tot i haver nascut a Barcelona, la seva expressió oral en català fa tremolar els fonaments de la lingüística fabriana i, àdhuc, la tomba del mateix Pompeu. Fa un temps, els mitjans de comunicació li consultaven temes referits a l’economia o el mercat immobiliari. Però la seva propensió compulsiva a apilar excrements i a engegar el ventilador per les ones radiofòniques i hertzianes l’ha convertit en una estrella mediàtica del Grupo Godó i, de retruc, de TV3. Mig papissot i sovint desagradable, no s’amaga de confessar que és seguidor de l’Espanyol i esbudella qualsevol política econòmica tant de les considerades d’esquerres, com les de dretes, ja que creu que ningú és tan excels en la seva anàlisi com ell mateix. Com el seu homòleg Xavier Sala Martín (V. Sala Martín, Xavier), és capaç de rajar de tot i de tothom, però, per contra, mai aporta cap solució per intercedir positivament en el trist panorama econòmic. Li riuen tant les gràcies que s’atreveix a torpedinar-ho tot, des del preu de la pera Conference com la llargada de la trinxa dels pantalons de dona, passant per la conveniència de tallar-se les ungles abans d’acaronar un cocodril.

Norris, Chuck

Norris, Chuck. Actor nord-americà de brega i castanyot. Ha esdevingut l’autèntica icona del canal privat català 8TV –hi surt a totes hores rescatant els Estats Units de russos, vietnamites, afganesos,  ”sense sostre” , radicals islàmics i comunistes en general–  per damunt, fins i tot, de Josep Cuní després del seu aterratge a la televisió del Grupo Godó. Conegut en l’ambient tavernari com el chinorris (per la contracció del seu nom),  se’l va poder veure donant suport al candidat republicà John McCain a la presidència dels EUA, com sempre, amb la metralleta  a punt. El seu gran èxit fílmic va ser Desaparegut en combat. Els teleespectadors catalans es conformarien, simplement, que fos veritat i desaparegués de la graella.

Quintana, Gerard

Quintana, Gerard. (Ierar, en eivissenc. No pas el genuí i salat, sinó el castellanitzat i pijo de la seva companya.) Gironí pelut i teòric vocalista d’aparell fonador engalipat, pertanyent a diverses formacions musicals entre les quals destaca Sopa de Cabra, una de les bandes més celebrades del rock català. Actor fracassat d’aire pòtol, es va decidir a provar de cantar i fer de lletrista, ja que l’únic instrument que sabia tocar li quedava a l’altura de la bragueta. Potser per evitar el desfici de compondre amb l’orgue, i tot i haver reconegut que no porta calçotets, va decidir, amb una lletra de gran profunditat i lirisme, dedicar un dels seus primers hits a la calça llarga: “Ja n’estic fins als collons, de dormir amb els pantalons”, cosa que, per cert, diu molt poc de la seva higiene. Per poder dormir ben conill, després de finiquitar els de la cabra i fracassar en la carrera en solitari, es va traslladar a Eivissa a procrear i fer de hippy adinerat, motiu pel qual torna a Catalunya molt sovint per dir rucades i predicar per un món feliç a qualsevol tertúlia de tercera. Últimament s’ha declarat –molt sorprenentment–  independentista, tot i que els seus descendents a la llunyana terra mallorquina no parlen ni un bri de català i, després d’oblidar-se que l’havien insultat en molts escenaris quan, amb tres discos al mercat i només tres anys de carrera, va aparèixer un disc de Sopa de Cabra en castellà i feia retirar les banderes estelades dels concerts perquè deia que era un ciutadà del món. En aquell Mundo Infierno –que és on va estar a punt d’acabar el grup sonant amb la llengua del Imperio– i tot i la botiflerada, Quintana ja advertia que “cuando todo vaya mal, cuando ya no pueda  más, buscaré el camino hacia casa, seguiré mi estrella en el mar”. I amb la cua entre cames va haver de tornar! Lamentablement, molts el van perdonar.

Llongueras, Lluís

Llongueras, Lluís. Perruquer de veu aflautada i barbeta mefistofèlica, no sembla que els seus ungüents procurin la joventut eterna, ans més aviat, caríssims com són, la ruïna immediata. Entrar en un dels seus salons a tallar-te els cabells és com entrar a “la mansión de los siete placeres”, amb unes gildes que et porten la premsa del dia –“La Vanguardia” o “El Periódico”, no es pensin– i un cafè mentre esperes el Figaro que t’haurà de compondre el tupè. Un tupè que se’t posarà de punta quan, a l’hora de pagar, t’ensenyin la factura. En la línia dels que dicten el pensament avui dia –modistes i cuiners, bàsicament–, Llongueras és la versió sofisticada dels xarlatans que venien “crecepelo” i whisky de garrafa al Far West americà. A més, es diu artista. Escultor, per ser exactes, encara que ningú no n’hagi vist mai ni una, d’escultura seva. Defensor aferrissat del sexe tàntric, suposo que de resultes d’haver-se sotmès a una teràpia contra la “pelada” precoç. Es prodiga per tertúlies diverses per promocionar-se. Tot s’ha de dir, sense gaire sort, perquè les filles “li han esquilat” (mai més ben dit) el negoci.

Barberà, Rita

Barberà, Rita. Fallera “matxor” valenciana talla XXL i alcaldessa d’aquesta capital. Periodista i economista, milita al PP des que tenia ús de raó, que és com dir des de mai. Està esquitxada pel “cas Gürtel”, ja que el cap de la trama va confirmar que li feia regals, tipus bosses de Louis Vuitton. La maledicència popular diu que és lectora devota de la poetessa Safo de Lesbos. No ho puc confirmar, però corre la brama que durant la visita que el papa Joan Pau II va fer a València, la gentalla esquerranosa va fer estampar unes samarretes amb la llegenda: “Rita ¿el Papa ya sabe lo tuyo?”

Monti, Mario

Monti, Mario. Nou president “financer” d’Itàlia. El seu cognom és l’hipocorístic del d’un president catalanocordovès recent d’infausta memòria. Avís per a navegants alemanys: la nostra particular experiència em porta a dir que Monti no és garantia de res, que el nom, fatalment, pot fer la cosa.

Sauler Portal, Víctor

Sauler Portal, Víctor. Client exemplar de “la Caixa”, transsumpte comercial d’Isidre Fainé (v. Fainé, Isidre) atès que tots dos tracen l’estratègia correcta per augmentar la clientela amb risc zero i rèdits suculents. Tot i ser titular de tantes i tantes targetes de crèdit, Sauler, com Fainé, se’ns presenta com un contribuent modèlic que no ha hagut d’afrontar mai ni un sol impagat ni ha hagut de negociar una capitalització de la hipoteca. Posats a especular -ara que hi som-, el seu homòleg en castellà podria ser, amb permís dels alemanys i la seva històrica moneda, Marco Becerro de Oro, però no ha fet falta adaptar-li el nom a l’univers mesetari, perquè l’ambigüitat de l’origen dels seus dos llinatges li ha permès passar desapercebut entre els paladins de les causes catalanofòbiques. Ara, que no els faltarien raons!

Crepuscle

Crepuscle. Novel·la de vampirs infumable per sentimentaloide, portada al cine, de la qual s’ha fet una saga. Més que de vampirs, podríem dir d’“adolescents amb picors” que, a més, mosseguen. Bela Lugosi o Christopher Lee s’hi farien un tip de riure. Resumint, una bírria de pel·lícula, sense guió ni talent de cap mena, que obvia una realitat palmària: que els vampirs autèntics no viuen a Transsilvània, sinó que es reuneixen cada any a Davos.

Ángel Corella

Corella, Ángel. Ballarí madrileny i artista principal de l’American Ballet Theatre de Nova York. Va  debutar al Liceu de Barcelona ballant “La dansa de les hores”, de l’òpera d’Amilcare Ponchielli La Gioconda. Premio Nacional de Danza i Prix International Benois de la Danse per la seva interpretació d’Other Dances, de Jerome Robbins, etc. Més enllà de tan altes qualificacions, la seva gràcil figura em recorda aquell vers de Pitarra: “No, el de dalt, el ballarí, que aprèn una polca nova, sempre ballant sobre mi…”, un vers que ve a confirmar la dita planiana que l’expressió de sentiments nobles no  pot anar lligada al fet d’aixecar més o menys una cama.

Espada, Arcadio

Espada, Arcadio. El nom i cognom del personatge estan entre el realismo mágico de la narrativa sud-americana i les coples més ràncies del franquisme (Fiel espada triunfadora…, recorden?), que informa bàsicament el seu substrat ideològic, juntament amb l’ideari de la Generación del 98. Com a Unamuno, a ell també le duele España. D’aquí s’infereix que la seva relació amb Catalunya sembla problemàtica, i per trobar-hi solució hauríem de pouar, més que en el pensament polític de dretes, en les teories del doctor Freud. Té la mirada feresta, i un aire entre displicent i burleta que el fan especialment antipàtic.  Lector devot de Pla, està convençut que escriu molt bé, però en ell la recerca de l’adjectiu és més aviat penosa, ja que la seva engolada prosa castellana arriba a fatigar. És membre de la plataforma ¡Basta Ya! i va formar part de la penya del Taxidermista, el restaurant on una colla d’arreplegats com ell van demanar la creació d’un partit no nacionalista. És evident. L’únic nacionalisme possible era el seu. ¡Yo soy español, español, español…!

Déu

Déu. Personatge que no ha vist mai ningú, però que tothom en va ple. La imaginació romàntica (i no els fabricants d’instruments òptics) l’ha representat adés amb un ull dins d’un triangle, adés amb barbes blanques, iconografia que –sospito– no li fa justícia. Respon a invocacions diverses, entre altres, “Déu meu senyor!”, “Déu n’hi do!”, “Déu hi faci més que nosaltres”, “Tan de bé li ha fet Déu!”, ”Que Déu ens agafi confessats !”, etc. Sens dubte, és l’únic personatge de la història que no deu res a ningú. Ni a les caixes d’estalvi (quan n’hi havia), ni als bancs. Fundador del cèlebre big bank, germen del sistema financer global, de tant en tant, s’agafa un any sabàtic i desapareix per algun paradís (fiscal o no fiscal, el seu hàbitat natural) per fugir de la gent, que no para de demanar-li coses. Habitual dels cercles de negocis internacionals, té una cartera de participacions en mitjans de comunicació. Per aquesta activitat, fa servir testaferros i roucos durs. Té un patrimoni immobiliari conegut i extens, i no tributa IBI. Des del punt de vista de la política,  és inequívocament de dretes, i se li atribueixen amistats francament perilloses (que per ell voldria Choderlos de Laclos), entre altres, Franco, Hitler, Stalin, Mao, Pinochet, Reagan, Thatcher, els Bush, Blair, Aznar, etc. Tot i haver escrit només un llibre, ha passat amb un èxit notable pel món de la literatura, no en va ha estat “best-seller” dels últims vint-i-un segles. Absolutament infal·lible, quan et convoca ja has llepat. Com una mosca vironera, va i ve pel nostre cervell, cosa que fa impossible de dir-li –d’una vegada– “adéu!”.

Argullol, Rafael

Argullol, Rafael. Filòsof, poeta, professor d’estètica de la UPF, assagista, director de l’Institut Universitari de Cultura  i no sé quantes coses més, però bàsicament un pedant de collons. Físicament, té una vaga retirada a Carles II d’Àustria, fill de Felip IV, aquell rei castellà més conegut amb el sobrenom d’El Hechizado, encara que ell, el “hechizo” mira de projectar-lo sobre les noietes que li seuen a les primeres files de l’aula on imparteix saviesa. Perquè per ell lligar és un problema de seducció, i no hi ha res millor que l’”efecte tarima” per fer-la efectiva (V. Garcia Melero, Helena). Quan un autor el convida a participar en la presentació d’un seu llibre, Argullol aprofita la intervenció per parlar d’ell. Així, el públic s’informa gratis de coses tan interessants com, per exemple, que el noi ha escrit un paper sobre l’etimologia del substantiu “pànic” (el que sent la platea quan el veu pujar a l’estrada) o que ha estat a ciutats tan exòtiques com Los Angeles, Nova York –un intel·lectual del seu prestigi que viu de la moma no pot deixar de visitar el  museu homònim – o Alexandria. Escriu sempre en castellà, tot i  que fa uns anys va sorprendre el públic lector amb un llibre de versos, L’esmolador de ganivets –el que a casa en diem un “esmolet”, ja esmoli ganivets o tisores de cuina–, versió nostrada del  seu llibre homònim El afilador de cuchillos. Un bufanúvols, vaja.

Rosell, Joan

Rosell, Joan. (V. Foment del Treball.)

Molinas, Alfredo

Molinas, Alfredo. (V. Foment del Treball.)

Ferrer Salat, Carles

Ferrer Salat, Carles. (V. Foment del Treball.)

Díaz Ferrán, Gerardo

Díaz Ferrán, Gerardo. (V. Foment del Treball.)

Foment del Treball

Foment del Treball. Entitat empresarial basada clarament en l’abús de posició dominant que donen els calés. Va rebre un gran impuls amb Carles Ferrer Salat, tennista fracassat que morí cristianament al llit (ara no sé de qui) després d’haver-ho fet del drive i del revés. A partir de l’òbit de Salat, el lobby va estar presidit uns anys per un personatge que semblava sortit d’un retrat decimonònic, l’Alfredo Molinas, ¿el recorden? Els membres del Foment, al veure’l ja tan atrotinat i sense possibilitats de restauració per treure-li els colors —cosa impossible després de presidir una entitat com Foment—, van escollir per substituir-lo, amb l’interinatge d’un tal Algueró Algueró, que amb tanta insistència se’n devia anar amb la música a otra parte, la jove promesa dels cabells ondulats, Joan Rosell, que sembla mentida —i ho és— que no guanyi prou ni per anar al perruquer. Durant una temporada escassa, va fer veure que l’entitat que presidia apostava fins i tot per la possibilitat de la independència de Catalunya en vista de l’espoliació fiscal de Madrid, però de seguida es va embolicar a manar a Espanya al capdavant de la CEOE; l’amic Rosell, contràriament a l’operació reformista del pobre Roca (V. Roca, Miquel), se’n va sortir en aliança (popular) amb la part més granada i rapinyaire de l’empresariat madrileny i andalús, i ara, tots junts, s’han proposat deixar sense sou, sense indemnització i sense cobertures socials els pocs treballadors que encara queden. El liberal Rosell ens ha sortit d’un radical neocon que acabarà fent bons —i no vaig més enrera perquè aniria a parar al juràssic— el suara esmentat i traspassat Ferrer Salat, el també traspassat Cuevas —en aquests nivells empresarials tot es lloga o es traspassa— o l’arruïnador oficial de totes les empreses que tocava, l’ínclit Gerardo Díaz Ferran, famós per dir que ell no volaria amb la seva empresa d’aviació, i a fe de Déu que no va aixecar el vol —es veu que havia comprat el bitllet als seus Viajes Marsans—; el pobre home, esclar, després de demostrar de manera fefaent les seves ineptituds empresarials, va haver de dimitir per deixar pas a la sang jove i emprenedora provinent de Catalunya, on el Foment del Treball, en consonància amb els aires liquidadors d’ocupació del seu president, hauria de passar-se a dir Fotent el Treball (a tot quisqui). O, si es vol, Foment de l’Esclavitud, nom que hauria de compartir semànticament amb la CEOE (Confederación Empresarial para la Obtención de la Esclavitud).

acròstic

acròstic. Individu amb problemes de plaquetes que es dessagna fàcilment perquè no fa crosta. Semblant a l’hemofílic. (V. Borbó.) Els acròstics catalans tenen una gran acollida entre les files socialistes, sobretot per part del diputat Joan Ferran.

Newman, Mary Ann

Newman, Mary Ann. Catalanòfila nord-americana, “newyorker” per ser més exactes. Com tots els catalanòfils, siguin del país que siguin, parla i escriu un català que per ell voldria l’amic Argullol (V. Argullol, Rafael), però té aquell punt de “marisabidilla” pel que fa a les coses del país que, segons com, irrita una mica. Naturalment, sense arribar a l’extrem de l’alemany Til Stegmann, un cas desesperat de bogeria. Té una relació de parentiu amb Arthur Miller, l’autor de Mort d’un viatjant i exmarit de Marilyn Monroe, cosa que no està gens malament de cara al currículum, si bé no sabria definir en quin grau. Sembla que va començar a interessar-se per la nostra trista realitat arran d’uns profunds estudis sobre Eugeni d’Ors. A partir d’aquí, la relació entre ella i Barcelona es va anar fent cada vegada més estreta, fins al punt que els sociates de l’Ajuntament i la UB van muntar aquella cucanya anomenada Càtedra Barcelona-Nova York, de la qual ella era el cap visible des de les terres d’ultramar. La idea era que la càtedra en qüestió proveís els “intel·lectuals” catalans que volien fer les Amèriques d’una mena de beca per passar uns mesos vivint de la moma. I viceversa. En realitat, era una canongia muntada pels de sempre (Ruberts, Llovets, Monzós, Susannas, etc.) per, amb qualsevol excusa, anar-se’n de vacances –pagades– a Nova York. El seu pis és com Lourdes pels tolits: tothom qui arriba de Barcelona hi fa cap. Ara, la curació de la tonteria no està garantida.

Junqueras, Oriol

Junqueras, Oriol. Historiador i crooner de TV3 al programa “El favorit”, una anticipació del seu lideratge. Ara, s’haurà de veure qui són els “afavorits” del nou líder de la formació republicana. Té una còrpora notable —que desmenteix uns hàbits alimentaris basats en els vegetals, bàsicament perquè viu, segons la premsa, entre arbres fruiters— i mira contra govern, sense que això s’hagi d’entendre com a metàfora. Per insistir en el símil botànic, és alcalde de Sant Vicenç dels Horts, on, exercint aquesta funció de govern, l’ull se li deu posar bé de cop. Diputat al Parlament europeu per la coalició Els Verds (no caldria sinó)-Aliança Lliure Europea, és la gran esperança blanca del sobiranisme autòcton. Ja ho diuen: en El Regne dels Cecs —ERC—, el borni és rei.  

Garcia Melero, Helena

Garcia Melero, Helena. Periodista (per dir-ho d’una manera amable) i presentadora del magazín “Els Matins de TV3”, secció xafarderia, ara fent tàndem amb Ariadna Oltra (V. Oltra, Ariadna). La bugadera del safareig dels matins és, oh meravella!, llicenciada en Filosofia, cosa que, en vista de l’èxit, li ha servit de ben poca cosa. Bé, de no tan poca, ja que la maledicència popular li atribueix una tòrrida relació sentimental amb el filòsof Rafael Argullol. I encara més meravella, dóna classes a la Facultat de Comunicació Blanquerna! La pregunta és: ¿que potser, al contractar aquesta senyora, la universitat s’ha plantejat recuperar una institució medieval tan emblemàtica com el safareig públic? En el seu currículum, uns ulls bonics i poca cosa més. A part d’haver presentat un “Telenotícies” com a florero del Joan Amades de la televisió pública catalana, el gran Salvador Alsius, i també el hit televisiu “Hora Q”, en què, disfressada de madame, dirigia quatre arreplegats que semblaven acabats de sortir d’una barra americana. Representant del pijerío convergent, és una habitual del R. C. T. Barcelona i —suposo— dels locals fashion. Està casada amb el també periodista i director del diari “Sport” Joan Vehils, ex de la Sánchez Vicario (V. Sánchez Vicario, Arantxa), i estiueja a Cadaqués, d’on va fer un reportatge inoblidable per aquell programa tan nostrat “El paisatge favorit de Catalunya”. Com una nova Elsa de Brabant, el seu cavaller del cigne –en aquest cas, l’amo teutó del veler- la dipositava a la cala Montjoi per abordar el Bulli (V. Bulli, El). En el seu paper de mestressa de casa, és a dir, de Marupija, ha recollit les seves experiències culinàries en el llibre titulat Cuinar sense recepta, bé, com ho fa tot.

ESADE, Las Cuevas de

ESADE,  Las Cuevas de. Centre d’estudis econòmics on s’ensinistra els alumnes en l’ús de totes les disciplines necessàries per humiliar i escorxar el contribuent. Contràriament als sàdics chusqueros de la marca comercial Las Cuevas del Sado, els e-sàdics han substituït les peces de cuir per la camisa i corbata, una peça que de vegades fan servir per escanyar la víctima i fer-li firmar la hipoteca més abusiva o el crèdit més onerós. Hem dit Las Cuevas de ESADE per assimilació amb les del Sado, però últimament els e-sàdics actuen a cel obert i sense necessitat d’antifaç de napa. Un exemplar característic d’aquesta mena d’e-sadisme és Sala Martín (V. Sala Martín, Xavier), el conegut pallasso de Micolor que sovint actua al programa infantil “Divendres” de les tardes de TV3.

Barril, Joan

Barril, Joan. Periodista i adulador professional. En el seu cas, el nom fa la cosa, sobretot si pensem en el seu perímetre ventral, comparable a un ídem de qualsevol celler del Penedès. Fa uns anys, regentava un establiment dedicat a la venda i consumació de formatges i vins, La formatgeria catalana, i fonts ben informades diuen que li escrivia els discursos a l’exalcalde de Barcelona Narcís Serra. Sociata de carnet, va fer de capità manaia al setmanari “El món”, i és –o ha estat– columnista d’El País, La Vanguardia i El Periódico de Catalunya. Els seus articles, de tan llefiscosos, fan que t’hagis d’anar a rentar les mans un cop has deixat el diari sobre la taula. Això sí, sempre et donen motiu per fer-hi barril(a). De tant en tant forma parella còmica amb Joan Ollé, un altre oportunista espavilat, amb el qual dirigia al 33 el programa “L’illa del tresor”, en què no recordem si feia el paper de John Silver o de barril de rom. A BTV presentava un programa de llibres bastant tronat i de nom impronunciable, Qwerty, tan apassionant que feia que a l’espectador li vinguessin ganes d’agafar el llibre recomanat i llençar-lo per la finestra. De fet, ells ja hi contribuïen penjant les novetats a l’estenedor com si fossin roba estesa. Ara ha escoltat el cant de les sirenes d’UDC, i com un Ulisses sense principis ha estripat el carnet del PSC i s’ha fet assessor de Duran Lleida. Ho dèiem al començament. Un home de fondes conviccions. Adula a qui paga més.

Mas, Artur

Mas, Artur. President cent i pico de la Generalitat, després de passar-se set anys assegut al Parlament sense bufar cullera de govern com quan era conseller en cap d’en Pujol (V. Pujol, Jordi). De totes maneres, en tenia el cul pelat, d’escalfar cadira a l’Ajuntament barceloní, i segurament va ser per la seva grisor intel·lectual que la Família el va triar com a successor del president Pujol mentre l’Oriol feia l’estirada (sic). En pocs dies de govern, Mas ha fet bona la teoria minimalista del menos es Mas. És a dir, ha convocat els catalans a guanyar menys i a rendir més —això sí, amb il·lusió—. En nom de què? De Catalunya! Esperem que es refreni en les seves ànsies reduccionistes, tot i que la seva prominent mandíbula fa respecte de cara a les queixalades, i que només passi a la història com el president cent i pico de la Generalitat. Amb això sol ja faríem sort! Encara que em temo que no podrà ser. La llei òmnibus que prepara, amb il·lusió, ja ho diu tot: un immens abús! Un Masabús i unes retallades que Convergència aprovarà gràcies al notari aquell que, pel que es veu, se’ls deu haver fet del PP.

Llovet, Jordi

Llovet, Jordi. Intel·lectual gaga(i). Amb els seus posats de bisbetó repatani, es considera a si mateix com un papa(gai) de la cultura que pot parlar excàtedra, però en realitat no fa més que repetir dogmes de la modernitat tan polsosos com una vetusta alfombra de biblioteca universitària que ningú ventila ni espolsa mai. En els articles practica la coqueteria ja una mica fondona de carregar-s’ho tot —és el que en diuen el mal d’altura—, però de seguida t’adones que l’autor no és pas el llop, sinó tan sols el Llovet. Assegut a la butaca que ha anat envellint amb ell, és dels que encara se somien treballant en unes habitacions d’Oxford, amb majordom inclòs. És l’anomenada síndrome de Brideshead que pateixen els intel·lectuals d’aquí que van seguir la sèrie el Retolno i que han volgut canviar el romanticisme alemany per la flegma anglesa. La choucrout pel plun-cake. Pobrets, s’han hagut de conformar amb l’Acadèmia de les Bones Lletres. Esforçat tradutore/traditore de grans obres de la literatura universal, les seves traduccions són lingüísticament manieristes: als autors traduïts, els fa pagar la falta de creativitat pròpia amb un català neonoucentista que fa pena. Últimament plora en llibre per la pèrdua de les humanitats, però, mentre s’anaven perdent, ell anava cobrant dels seus múltiples càrrecs sense moure ni un dit, que se sàpiga, com a professor universitari.

Moreno, José Luis

Moreno, José Luis. Ventríloc actualment emmudit que es remunta a l’època del Baix Franquisme; és a dir, tot. És a les variétés el que Rafael a la cançó: dues mòmies de l’època en què Peman era el far de la literatura espanyola amb El Divino Impaciente i Franco donava un impuls definitiu a la feina dels guionistes espanyols amb el guió de Raza. Gràcies als seus patètics espectacles televisius postfranquistes de variétés, misses i llenceria fina d’un erotisme de recio pajillero español —és a dir, d’urinari—, el Moreno ha pogut treure el ventre de penes, i esclar, de les seves ben peixades vísceres, en sortirà el que sigui, però, per sort, ja no pas cap paraula mínimament comprensible. Així, doncs, els seus ninots articulats —Rockefeller, Marianico, etc.— deuen respirar tranquils de no haver de repetir les gràcies masclistes i feixistoides del seu amo per aquests teatres i platós de Déu i del PP. Més val quedar-te mut que haver de parlar per ventre del Moreno, perquè per això es necessita tenir estómac. Objecte d’un estrany robatori amb allisada inclosa (¡Toma, Moreno!), l’assumpte de la irrupció dels lladres a la seva mansió, decorada amb luxós mal gust (V. Lladró), mai no s’ha aclarit. (Per cert, què els semblaria un Rockefeller de Lladró?) Sí que l’hem vist pels jutjats, però amb el PP balear de los Matas callando, que és el que fan  l’expresident balear i família als jutjats de Palma. Hi ha qui creu que el Moreno té problemes de la dermis, com ara psoriasi, però la realitat és molt més fonda: totes les seves cèl·lules, inclús les més íntimes, tenen textura d’excrescència capil·lar.

aznar

aznar. Verb castellà (perdó, español). De la primera declinació, com graznar o rebuznar, per posar-ne dos exemples de contingut semblant. Si graznar és el que fan els corbs espanyols, i rebuznar, els rucs castellano-manxecs i extremenys, aznar és l’acció de cridar dels polítics del PP peninsulars. Així, doncs, es podria dir: Como azna hoy la bancada de la derecha o Ayer, Mariano Rajoy aznó en un mitin en Puertollano mientras María Dolores, a su vez, profería aznidos en Ciudad Real. Aquí, però, se’m presenta una dificultat que no sé resoldre: ¿el substantiu d’aznar és aznido, com graznido, o és azno, com rebuzno? Els aznidos o aznos més coneguts són: Váyase, señor González; el 11-M fue obra de ETA; convoque elecciones ya, señor Zapatero; España se rompe; la culpa la tiene el gobierno socialista, etc.

Santamaria

Santamaria. 1. Mare de Déu, pregueu per nosaltres, pecadors, ara i en l’hora de la nostra mort. Amén. 2. Santi. Cuiner de Can Fabes. D’aparença feréstega, no ens estranyaria que alguna partida de caça se l’hagués trobat vivint entre senglars per allà la Costa del Montseny i Font Martina. Sense pietat per aquells pobres animals que l’haurien afillat, un cop instal·lat com a xef, n’ha fet un magnífic civet. Pel que fa a les rivalitats culinàries, no sé pas si les seves raons, però els seus plats sí que són força més consistents que els de Ferran Adrià. Pocs dies després de la redacció d’aquesta entrada s’ha sabut el decés a Singapur de l’admirat Santi Santamaria, Mare de Déu, pregueu per nosaltres, pecadors, ara i en l’hora de la nostra mort. Amén.

hom

hom. 1. Enigmàtic subjecte que protagonitza la majoria de les entrades de diccionaris i enciclopèdies en català. 2. En plural i començat amb majúscula, Homs, Francesc. Portaveu del govern de los Mas que protagonitza la majoria de les “sortides” del govern. Es va fer famós durant el primer tripartit per tancar el pacte de l’Estatut amb un parell d’ous de l’Ernest Maragall: el “pacte de la truita”, que va anar per terra al girar-la a Madrid. Uns aficionats! Forma part del govern dels “millors” en la seva condició de “millor” calc del president Mas.

Ruiz, Boi

Ruiz, Boi. ¿A qui se li acut, si no és al president d’un govern de los Mas, això de posar el llop a guardar el ramat? Per decisió del Molt Honorable Artús (V. Mas, Artur), Boi Ruiz, que sempre ha “trencat llances” per les mútues des del seu càrrec de president de la patronal de la sanitat privada, ha estat armat conseller de la Taula Rodona governamental com a justicier sociosanitari. Vet aquí que el nou campió dels malalts i els tolits ha rebut l’encàrrec de sanejar o saquejar, no se sap ben bé, la sanitat pública. ¿I la Ginebra? Com l’enteniment. Sigui quin sigui l’encàrrec rebut, el fet és que un cop sanat a queixalades el sistema sanitari català pel “llop d’atura” patronal, els porters dels grans hospitals de referència podran dir, com el famós porter del manicomi de Sant Boi a l’hora de passar la balda: Cada dia en tanco més a fora que a dintre. En comptes del copagament i del cèntim a l’alcohol i al tabac de què el conseller parla com a mesures recaptatòries, li proposo al Boi, Boi, Boi, com cantava aquella italiana siliconada (de bon V. Sabrina) —això sí que és negoci, i no pas els càncers dels pobres!—, que posi als halls dels hospitals públics màquines escurabutxaques, a la manera dels grans salons de Las Vegas, perquè la gent faci gasto sanitari mentre fa cua per operar-se. ¿El premi de les apostes? La prioritat a l’hora del tractament: és a dir, si et surten tres ronyons, primer a l’hora del trasplantament; si són tres cors, primer a implantar-te el bypass; si coincideixin tres tumors, primer a extirpar-te el càncer que sigui… I si la solució de les escurabutxaques no dóna prou rendiment també es podria decidir, sempre de cara a satisfer les necessitats del país —això sí, si Unió s’hi avé—, que les plantes tancades dels hospitals per la retallada pressupostària es poguessin llogar com a meublés i que els quiròfans, aprofitant que estan situats als soterranis dels centres, es poguessin llogar, amb instrumental quirúrgic inclòs, com a franquícia de Las Cuevas del Sado. D’aquesta manera, Hom(s) (v. Hom 2), lliure definitivament dels maldecaps públics, podria respondre als periodistes després de les reunions de govern: Que l’atzar hi faci més que nosaltres! Com va dir Mallarmé mentre feia cua a l’ambulatori de Montpeller, un coup de dés jamais n’abolirà le hasard. Sí senyor, són el Boi millor de cada casa!

Pasaban, Edurne

Pasaban, Edurne. Alpinista basca que dedica el seu temps al noble esport de pujar i baixar muntanyes. Però almenys, la Pasaban ni és poetessa, ni forma part de cap jurat de premi literari, ni té càrrec a l’obra cultural de Caixa Catalunya. Aquí, l’alpinisme es practica a l’administració, a les universitats, al món de la indústria (la que queda) i dels negocis. I en tenim una bona col·lecció, de grimpeurs, d’alpinistes que sense cap mèrit personal imiten la Pasaban i arriben a coronar, com deia el clàssic, “els cims més pregons”.

Aalto, Alvar

Aalto, Alvar. Arquitecte finlandès (1989-1976). No en tinc res a dir, a part de retre-li homenatge com a mestre de la modernitat, autor d’una obra arquitectònica de tanta qualitat que hauria de fer caure la cara de vergonya a paios com Calatrava (V. Calatrava, Santiago). I no en faré pas el “xiste” fàcil: Aalto el carro! Però si que diré que en honor seu es concedeix un premi que porta el seu nom. El premiat podria dir, doncs: A Finlàndia, m’han donat l’Aalto, i ara sí que l’acudit no me’l puc estalviar: Al pas que va, a Calatrava l’hi donaran a Espanya mateix. Només l’incorporo a la Martipèdia perquè no conec cap enciclopèdia que faci honor a aquest nom que no arrenqui precisament amb Aalto. Així, doncs, comencem.

Özil, Mesut

Özil, Mesut. Jugador turcoalemany que del Werder Bremen va passar a les files de l’Imperi del Mal. Si no saps que és futbolista, diries que és un cosí germà del Homer Simpson, de la sèrie d’humor Els Simpson. O del Marty Feldman d’El jovencito Frankenstein. En efecte, els seus ulls desorbitats semblen els del poeta Zozaya, aquell personatge enemistat amb l’atrabiliari Valle-Inclán (V. Valle-Inclán, Ramón María), que un dia, informat que Zozaya era al casino, va exclamar: Zozaya, el de los ojos saltones! Que me toque los cojones y se vaya! Esperem que, al camp, no toqui els dallonses al Barça.

pet

pet. 1. Manifestació –estentòria o solapada– dels intestins. Uns rodolins castellans el tipifiquen: entre dos peñas oscuras, sale un titirití dando vueltas. No lo verás. No lo oirás. Mas por el olor lo conocerás. 2. Els –s. Conjunt musicovocal català originari de Constantí (Tarragonès) inventor del “rock agrícola” (és a dir, amb el roc a la faixa), amb vocalista anorèctic i bateria barbut recol·lector d’avellanes. Per cert, aquest mateix és tan feréstec que, quan seu a la bateria, cova els ous homònims, els d’en Reig. Ells es fan sentir, però les que et feien girar el cap eren les Llufes (V. llufa).

Oranich, Magda

Oranich, Magda. Advocada i política, va formar part de l’equip defensor del militant d’ETA Jon Paredes Manot, àlies “Txiki”, en el consell de guerra a què el va sotmetre el franquisme el 1975. Va participar en l’Assemblea de Catalunya, Nacionalistes d’Esquerra i Iniciativa per Catalunya, formació per la qual va ser elegida diputada per Barcelona al Parlament l’any 1992, fins que va abraçar –després que el bonàs del Marc la Palmés– la fe convergent. Coneguda també per “la Tina Turner catalana”, només pel morro molsut, s’ha apuntat sempre a participar en tertúlies, firmar manifestos i defensar causes perdudes amb un entusiasme digne de millor causa, com figurar en l’última junta de Joan Laporta abans de l’ensulsiada final. No hi ha sarau on ella no hi sigui. Al lloro! Als mitjans, sol aparèixer guarnida com un arbre de Nadal i, com a bona catalana, no deixa anar mai la bitlletera. Així és que, en estudis de ràdio i platós de televisió on va el bolso, va ella. Redundant en el tema dels lloros (no és cap al·lusió personal), la seva estimació per les bèsties (salvatges o domades) l’ha catapultat a presidenta de la Comissió de Protecció dels Drets dels Animals. Males veus han fet córrer que, a pesar dels anys, els seus actuals socis d’UDC diuen que encara psuqueja.

Capmany, Maria Aurèlia

Capmany, Maria Aurèlia. Escriptora “de pes” en el sentit més estricte i menys lat de la paraula. Filla del destacat folklorista de formació autodidacta Aureli Capmany, va cultivar la novel·la, l’assaig i la dramatúrgia. Premi Sant Jordi el 1968 amb Un lloc entre els morts, actualment el seu, no va fer fàstics als càrrecs públics, i per aquest biaix va ser responsable de les àrees de Cultura i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona amb més bona voluntat que resultats tangibles. No gens agraciada físicament, podria ser la protagonista catalana d’aquella pel·lícula de Delvaux, Femme entre chien et loup, en el seu cas, Dona entre granota i gripau. Però ella tan ampla, literalment, perquè ja ho deia: Feliçment sóc una dona. Alguna gràcia devia tenir, no obstant, perquè va ser la parella estable del poeta mallorquí Jaume Vidal Alcover. Tan estable, que els deien, al veure’ls passar: “Mira, el Jean-Paul Vidal i la Maria Aurèlia Beauvoir!” Empeltats, doncs, de cultura francesa, tots dos van ser impulsors del cabaret literari a La Cova del Drac, quan el carrer Tuset era Tuset Street. Llàstima que el cabaret fos més literari que cabaret. I encara sort que l’Aurèlia no hi va fer mai de vedette. Només hi fumava puros. La traducció també va ser un camp on va fer algunes incursions, concretament de la llengua italiana. D’aquesta activitat traductora, un amic me’n va explicar una anècdota que dóna la mesura de la seva competència. Resulta que un diumenge que va sortir a passejar amb uns amics italians vinguts a Barcelona, un d’ells, fumador, li va demanar on podia trobar un estanc. I ella va i li contesta: “Me dispiace, ma lo stanco è fermo.” Que, traduït literalment, vol dir, més o menys: “Ho sento, però el cansat està parat.” I es va quedar tan ampla, literalment.

eros

eros. 1. Plural d’ero, sigla lexicalitzada d’Expedient de Regulació d’Ocupació. De tothom és sabut que, quan s’apliquen eros a les empreses, la majoria de treballadors afectats exclamen: “Ara sí que m’han ben mort!” És a dir, associen eros amb tànatos. Talment sigmundfreuds inconscients (V. Freud, Sigmund). 2. -ki. Cadena de supermercats amb etiquetatge quadrilingüe associada amb la cadena de supermercats Caprabo (popularment coneguda per Cal Bravo), amb plantilla mal pagada monolingüe, fins al punt que sembla que estiguis de compres per Sud-amèrica! 3. De cognom Ramazzotti. Cantant melòdic italià de veu esqueixada, com el “nostre” Sergio Dalma (V. Dalma, Sergio). El medi natural del tal Eros són les sales de ball, els envelats i els programes casposos del “Rockefeller” Moreno (V. Moreno, José Luis). El seu repertori natural són les cançons escalfaparelles de separats/des i concos/ques de mitjana edat.