Carol, Màrius

15 gener 2010

Carol, Màrius. Incontinent verbal. Efectivament, aquest senyor pateix una verborrea aguda que el fa acudir a tota mena de saraus, ja siguin radiofònics o televisius, on es demani opinió sobre alguna cosa —si pot ser, com més banal, millor—. Mestre de l’art de parlar molt i no dir res, l’home ha fet seva la divisa del Petit Larousse, Je sème à tout vent, afegint-hi, però, un objecte directe: bêtises. La divisa quedaria, doncs, en Je sème des bétises à tout vent (entre nosaltres, “Escampo bestieses a tot vent”). En aquesta noble tasca d’escampar nicieses i llocs comuns, aquest senyor ha corregut per les redaccions de tots els diaris (El Noticiero Universal, El Correo Catalán, El Periódico de Catalunya, El País i La Vanguardia) i de totes les emissores del país (Catalunya Ràdio, RAC 1, Onda Cero, etc.). Diu la seva hagiografia que ha estudiat Filosofia i Lletres, però per l’altura de les seves opinions no sembla que li hagin aprofitat gaire. Fonts ben informades el presenten com un especialista en temes relacionats amb la Casa Reial espanyola, cosa que el converteix en un cronista del paper couché tipus Jaime Peñafiel (V. Peñafiel, Jaime), però a la catalana i sense gracejo andalús. Una altra activitat −en aquest cas delictiva− del personatge és la literatura, per on li vaga de tant en tant d’esplaiar-se i on no aconsegueix anar més enllà de la cursileria i la poca-solta. Com deia el crític Ponç Puigdevall, Carol “contempla el territori de les idees com un destorb decoratiu“. Llegeixin, si no, un tast del tremp literari de Carol a Les seduccions de Júlia, Premi Ramon Llull 2002, que no pot sinó suscitar vergonya aliena: Ell, amb mans expertes, li va treure els sostenidors, que van caure a terra just sobre la seva camisa. Els mugrons d’ella van fregar suaument els seus, abans que la Júlia introduís, amb la mà dreta, l’estaca impetuosa en el seu interior de mel, mentre amb l’índex de l’esquerra apartava les minúscules i exquisides calces de puntes, per deixar camí al sexe amatent. Està claríssim. D’aquí a parlar dels pijames de seda que Truman Capote vestia a Palamós (L’home dels pijames de seda. Tres estius de Truman Capote a Palamós, premi Prudenci Bertrana 2009) només hi havia un pas, el que marca l’afany de voler-se exquisit i no passar de ridícul. (Per cert, ¿ningú ha pensat a processar els membres dels jurats que concedeixen aquests premis?)