Rahola, Pilar

16 gener 2010

Rahola, Pilar. Comentarista, tertuliana, col·laboradora, directora, filòloga, periodista, doctora honoris causa, conferenciant, congressista, articulista, denunciant, exdiputada, exvicealcaldessa, exdirigent, lluitadora, republicana conspícua, independentista, prosionista, feminista, cofundadora, defensora, premi, medalla, dona alliberada, mare biològica i adoptiva, provocadora i membre; actualment en excedència de la parada Verdures Paquita de la Boqueria. Vist el seu frenètic currículum, no és estrany que pugui opinar tant sobre si la Vall d’Aran pot legislar sobre els óssos que campen pels seus boscos o, ara que parlem d’animals, excitar un cavall amb la seva presència en un plató de TV3. També entenc perfectament que hagi rebut diversos premis, els més destacables, l’Estrella Intercoiffure a la millor imatge el 1997, atorgat pels Maestros Peinadores de Damas, i el Premi Panarra de l’Any 2004, atorgat pel Gremi de Flequers de Barcelona, per haver estat sensible a la problemàtica del sector. Veient-la, diria que deu invertir tant de temps a opinar com a cuidar la seva imatge, sense gens d’èxit, per descomptat, tot i el premi abans esmentat, els membres del qual deuen formar part també del jurat del Cuponazo. Que l’hi preguntin, si no, al sofert botó del mig de l’armilla de ratlles que acostuma a portar quan surt per la tele, temorós de sortir disparat cap a l’infinit, exposat a la pressió estratosfèrica a què el sotmet la grip de pit (amb la corresponent regatera, que li comença a la nou del coll) que tant li agrada ensenyar, tot i que de jove condemnava la dona que tenia un cos sense cervell. Un pecat de joventut… Ja me la imagino a cal perruquer: en lloc de demanar un tall que sigui fàcil de pentinar, demana un tall que sigui difícil de rentar. I és que, com diria la meva àvia, a. c. s., aquesta noia no fa per casa. Seguidora de l’Atlètic de Tel Aviv, la Pilar arriba al màxim fanatisme quan els israelians arrasen, sí, literalment…, arrasen el Racing de Gaza, que no pot fer res més que córrer. Com que els recursos dels palestins són molt precaris i els falta de tot, es veu que els atlètics els tracen les línies del camp amb fòsfor blanc.