Comediants

19 gener 2010

Comediants. Troupe de saltimbanquis el precedent històricoliterari dels quals podria ser els cómicos de la legua, aquells còmics que recorrien pobles i ciutats de l’Espanya de l’època i actuaven en grups més o menys nombrosos. Tal com explica el Catálogo Real de España, eren moltes les companyies que, durant els segles XVI i XVII, recorrien la Península dalt d’un carro. Hi representaven obres de Juan del Encina, Gil Vicente, Lucas Fernández, Lope de Rueda, Juan de la Cueva, etc. I el seu èxit era tan clamorós que el mateix Nebrija parla del plaer que sentia escoltant els versos en boca dels actors, un plaer molt més gran que el de la lectura. La gent más ruda i primària, els camperols analfabets i la bona gent menys lletrada assistien amb el mateix entusiasme que els ciutadans cultes a las seves esporàdiques funcions teatrals. Un altre exemple il·lustre d’això que dic són els còmics que arriben a Elsinor en el segon acte de Hamlet per representar, a instàncies del príncep, una paròdia de l’assassinat del seu pare. Valgui aquest excurs per significar que la troupe de Canet de Mar està molt lluny dels uns i dels altres, entre altres coses perquè, a diferència de tots, ells, pobrets, són muts. Com Els Joglars (V. Joglars, els), o Tricicle (V. Tricicle), o… En efecte, així com els còmics de referència eren destres en l’art de dir el vers, aquests galifardeus basen el seu espectacle en un desplegament més o menys aparatós de globus de colors, ninots de tota mena, paperets i serpentines, però serien perfectament incapaços de recitar, amb un mínim de propietat, La vaca cega de Maragall. Sens dubte, Comediants et al. han resolt el conflicte lingüístic amb Castella −i amb altres parts del món−, perquè en els seus espectacles no diuen ni piu.