Flotats, Josep M.

23 gener 2010

Flotats, Josep M. Simplement còmic. No s’ha de confondre aquest senyor amb un altre Flotats, Isidre, defensa lateral del Barça dels anys cinquanta i seixanta que va destacar pels marcatges implacables que feia a Gento, el veloç extrem del Reial Madrid anomenat la galerna del Cantábrico (una galerna que quan tenia Flotats al damunt quedava convertida en un ventet d’estar per casa). Bé, no ens despistem. Havíem quedat que el nostre Flotats era còmic, un actor amb un dilatat currículum teatral que el 1981 va ingressar com a sociétaire a la Comédie Française i va rebre la màxima distinció de França, la Légion d’Honneur −com l’infeliç M. Sacrément, el protagonista de Décoré, un relat breu de Maupassant−. La fama del divo va travessar, alerta!, la frontera, i el president Pujol va pensar que era l’home indicat per donar llustre a la seva inexistent política cultural. Tal dit, tal fet. Max Cahner (V. Canher, Max), aleshores conseller de Cultura, i Marta Ferrusola (V. Ferrusola, Marta) van anar a París a posar-li als peus el país (valgui el rodolí) i encarregar-li la creació del futur TNC. Incomprès com tots els genis, però, la gestió de Flotats va ser contestada per mitjans i companys de professió, i el 1997, la consumació del drama: el conseller Pujals el cessa. La cosa estava cantada, dos galls, o dos capons, en un mateix galliner no podia ser. Despechado, se’n va a Madrid (on, si no?) seguint l’exemple d’Eugeni d’Ors, des d’on exerceix d’actor, de director, de rapsode o del que més convingui amb la seva dicció xafallosa, la seva énnervante cantarella de la Comédie −que afamats actors com Josep M. Pou (V. Pou, Josep M.) han imitat− i la seva afectació general, que el fan un actor mediocre de teatre d’aficionats. Això sí, amb sort.