Llavina, Jordi

23 gener 2010

Llavina, Jordi. Poeta, crític i contista. Fill com és del Penedès, amb el seu cognom es podria fer la fàcil facècia de dir que tota la seva obra és fruit de “Llavina del Senyor”, cosa que tindria una doble lectura. La primera donaria a entendre que, com el raïm i el vi que se n’extreu, tots els textos de l’autor són fruit de la bondat vitivinícola dels déus, és a dir, dels empresaris del vi i del cava. La segona deixaria entreveure que la seva obra és fruit de la inspiració etílica i de la subsegüent ressaca matutina. M’explico: els seus versos sempre es lamenten de l’arròs covat, com aquells paparres de les festes que agafen una bufa de les tristes i van empipant tothom amb els seus drames, i la seva prosa no és capaç d’anar enlloc, ben bé com qui s’aixeca amb caparra l’endemà d’una trompa. O sigui: una incontenible plorera etílica i la consegüent ressaca que et deixa la veu pastosa serien una bona síntesi del global de la seva obra. En un altre ordre de coses, el nostre poeta, crític i “cuentista” independentista, fa de succedani de l’Elena Francis a la ràdio, com, si vist el seu galdós panorama, fos ell el més idoni per donar consells. Per no parlar del seu company de consultori, el tal Gaspar Hernàndez (V. Hernàndez, Gaspar), expert negociant de febleses alienes. Per últim s’ha de dir que, com els paons, Llavina té una cua fastuosa que se t’obre a cada e-mail seu que obres, on mostra el ferm convenciment que qualsevol pet que es fa és memorable, encara que els efectes incorpòriament corporis s’esvaneixin al cap de poca estona. Potser sí que es pensa que amics, coneguts i saludats som l’Eco, perquè ell és tan Narcís que no sé pas on es deu anar a emmirallar en època de sequera. I parlant d’e-mails. Per un e-mail dels seus hem sabut que Llavina ha posat en circulació una pàgina web en què s’ofereix com a “negre” literari per escriure textos per altres. Literalment, diu que ofereix la seva “experiència per redactar -català o castellà- aquest llibre que se us resisteix, per escriure-us-el.” Ves per on, ara resulta que el negre de Banyoles era en realitat del Penedès.