Sánchez Vicario, Arantxa

23 gener 2010

Sánchez Vicario, Arantxa. Criatura que, com els seus germans, va decidir un bon dia fer del tenis el seu modus vivendi. I a fe que s’ho va haver de currar, perquè a la pista, més que talent, les seves úniques armes eren l’esperit de lluita i una voluntat de guanyar de ferro colat −que no és poca cosa. El seu currículum tenístic és envejable, i remeto el lector que se’n vulgui informar a la meva competidora, la Wikipedia. Només diré que va arribar a ser núm. 1 del món, i que durant la seva carrera ha guanyat quatre títols del Grand Slam en categoria individual, sis en categoria de dobles i quatre en dobles mixtos. La naturalesa, però, no la va fer una dona especialment agraciada (no es pot tenir tot a la vida, ai las!), i a la final de Roland Garros de 1989 s’enfrontaven un tap de bassa amb cap de fregall i una estilitzada teutona amb les cames més fines i boniques del món. Va guanyar, com sap tothom, el tap de bassa, que va sortir a la pista, a més, amb una canellera dels colors de la bandera de l’estanc. Per españolear una mica i que a tothom de l’Espanya profunda li caigués la bava. L’anècdota suscita problemes identitaris en la premsa esportiva especialitzada, perquè tan aviat li diuen “la tenista catalana” o “barcelonina”, com “la tenista espanyola”. Va resultar, però, que l’españoleo en qüestió tenia un doble fons, perquè mentre passejava la canellera per totes les pistes del món, els dinerets, els portava a Andorra. D’aquí que el 10 de desembre del 2009 el Tribunal Suprem li va ordenar pagar 3.487.216,50 euros, més els costos, a Hisenda per entendre que la tenista va defraudar el fisc durant els exercicis 1989-1993. No som res… i menys en calçotets!