Margarit, Joan

6 Març 2010

Margarit, Joan. Poeta i arquitecte especialista en càlcul d’estructures, activitat que ha donat títol a un dels seus llibres. Amb tot, fa els versos com els ases els pets –és a dir, sense estructura–. Això vol dir que si calcula els ponts amb el mateix rigor que escandeix els versos, aviat haurem de passar els rius “a gual”, per dir-ho a la manera d’Espriu. Ha guanyat tots els premis haguts i per haver, l’últim, el Nacional de Poesía per Casa de Misericòrdia (2008). Com Gimferrer (V. Gimferrer, Pere), va començar escrivint en castellà (Crónica, 1963; Predicación para un bárbaro, 1965). Potser per això es defineix com a “poeta bilingüe en castellà i en català”, com si, fent honor al bolero, es poguessin “querer dos mujeres a la vez y no estar loco”. Quan parla (“Hi ha que…”), es nota que això del bilingüisme ho té molt coll avall. Com altres col·legues d’escriptura, impúdic i exhibicionista, no té manies a l’hora de traficar amb el dolor dels altres per treure’n beneficis editorials. Després de la publicació d’un petit opuscle sobre poesia del mateix nivell intel·lectual que el “Catón” que s’ensenyava a l’escola franquista, l’home ha arribat a la conclusió que ell és el millor poeta que hi ha hagut mai i que el que no entén ell no ho pot entendre ningú. En fi, com aquells que van de Napoleó pels jardins del manicomi.