Perejaume

6 Març 2010

Perejaume. Últim pintor rupestre català, localitzat ara fa uns anys a la Serralada Litoral Catalana, al terme de Sant Pol. Corre la brama que va ser una troballa de la Ruscalleda (V. Ruscalleda, Carme) mentre buscava espàrrecs per fer-los a la Casa Comidas Sant Pau, però la descoberta de la cuinera no s’ha confirmat mai. En el seu esforç per sortir de la Prehistòria i passar a la Història, en Perejaume ha mirat d’incorporar-se a l’escriptura amb tota mena d’escrits: poemes, assajos, aforismes, presentacions i un llarg i feixuc etcètera. Actualment, de rastres seus, en pots trobar pertot. Qualsevol museu n’acull una traça o altra i en alguns casos ocupa un lloc preeminent i inexplicable en museus d’altri, com és el cas del museu dedicat a Josep Palau i Fabre a Caldetes. Tampoc s’entén gaire que llegís la glossa fúnebre en l’enterrament de J. V. Foix —ai, si Foix hagués aixecat el cap!— o que guanyés el concurs per decorar el sostre del Liceu, si no és en aquest cas per la seva primitiva agilitat a l’hora de grimpar per la bastida o per on sigui. En el seu deler d’esdevenir històric, tot sovint utilitza estris ultramoderns —per exemple, el vídeo i l’aspiradora—, juntament amb eines més arcaiques —posem per cas la dalla—, tal com es va poder veure al Museu de Ceret l’estiu del 2009, en una exposició de paisatges de pintors de la talla de Derain, Soutine o Matisse, on el nostre ubic marciano no hi pintava res. Tanta capacitat de ser fins i tot als llocs més inesperats li ha valgut el sobrenom de l’”artista galet”. “És que te’l trobes fins a la sopa!”, s’exclamen els entesos. Previ com és a la romanització i al cristianisme, li agrada posar noms a la canalla com Alzina, Pi, Roure, etc. La seva cabellera d’homo antecessor li dóna un cert aire de Mowgli, encara que una mica granadet.