Serra, Màrius

6 Març 2010

Serra, Màrius. No els estalviaré el xiste fàcil: “Quin Serra? El que arrossega els snolloc per terra”. Enigmista i verbíbor, les paraules no li “viuen” com correspondria als resultats d’un bon literat; més aviat és ell que viu de les paraules, com un xulo que fa treballar la puta. Exactament en això consisteix ser verbíbor. Alguns sostenen que la seva vida està marcada per algun trauma infantil escolar, i que es va quedar en allò de m-a ma, s-e se, fins a saber dir Màrius Serra, que és el que va repetint pertot com un lloro per fer-se autopropaganda. Pobre! Sigui com sigui, trauma o no, tota la seva feina és treure suc dinerari d’anagrames, mots encreuats, palíndroms, acròstics (res a veure amb cap malaltia), dialectalismes, paraules desuetes, etc. El personatge és pintoresc, amb els seus additaments capil·lars i de bijuteria característics: de cara al públic, exhibeix bonhomia, passi el que passi, com els pallassos que estan tristos al camerino, però que quan surten a la pista han de fer riure. Això sí, que ningú li desmunti la barra(ca) de fira que s’ha muntat, perquè aleshores passa directament a la barraca de tiro al blanco a buscar l’escopeta. Ho deixo aquí, perquè, en broma en broma, no vull manifestar la inquietud que em causen certs negocis editorials i certs espectacles públics a costa de vivències massa fondes, massa íntimes.