Altaió, Vicenç

16 Març 2010

Altaió, Vicenç. Traficant d’idees (sic). No se sap si d’alguna cosa més. Apòstol de la (post)modernitat −i del que calgui, si es tracta de viure amb l’esquena dreta−, la seva especialitat és la venda de fum, una disciplina que va començar sent culinària (V. Adrià, Ferran) i que ara ja és general en tots els àmbits de la vida. Com a exemple, la utilització fraudulenta que fa d’un títol tan emblemàtic de l’obra surrealista de J. V. Foix, KRTU. Director de l’Arts Santa Mònica, una antiga sala d’exposicions transsubstanciada en laboratori, sol presentar-se en públic guarnit com un funambulista del Cirque du Soleil (això sí, ell sempre arran de terra, metàfora del seu pensament artísticoideològic), amb barret i americanes de color de caca d’oca, molt de l’estil del pallasso de Micolor (V. Sala Martín, Xavier). Ha guanyat premis literaris, ha format part de consells assessors i ha dictat −almenys s’ho pensa− el gust d’una època, com en el seu moment va fer Eugeni d’Ors. A diferència del Pantarca, però, ell no s’ha enemistat amb el Puig i Cadafalch de torn, sinó que −oh meravella!− és prou hàbil per sobreviure i encantar el conseller que sigui amb la seva vèrbola papizota i la inanitat de les seves propostes. La seva selecta obra poètica, impenetrable. Com la cara.