Solà, Joan

7 Abril 2010

Solà, Joan.  Filòleg català transmutat en predicador. Després d’haver-se passat la vida sembrant el dubte gramatical sistemàtic, cosa que va dir molt a favor seu com a científic, en els últims temps no va fer més que propalar a tort i a dret certeses ideològiques de caràcter nacional, això sí, ni que fos agafant-se fins i tot al més ínfim infix o sufix que marqués la diferència […] En el seu procés irremissible de “professor chiflado” va passar de tímid i discret científic a seductor de les hordes republicanoindependentistes, que bavejaven llegint-ne els pamflets lingüisticopatriòtics del suplement de cultura de l’Avui, que no eren res de l’altre dijous, sinó d’aquest. Això sí, sempre amb aspecte de tenir llaga d’estómac, al final li va quedar la cara del professor Franz de Copenhaguen. Vull dir que més aviat es dedicava a les idees lluminoses –allò de “clinc” i la bombeta encesa– més que no pas a les càbales casuístiques amb què ens aclaparava anteriorment. Si no fos per l’esmentat procés de repapieig, no s’entén que hagués donat l’aval perquè l’IEC acceptés com a numerari aquest neci amb ínfules de demiürg de la llengua anomenat Puyal (V. Puyal, Joaquim Maria). Potser ho va fer per estalviar-li els anys que ell es va haver de passar a la sala d’espera d’aquesta institució venerable. Com un il·lustre col·lega seu, el doctor Molas (V. Molas, Joaquim), ell també va crear escola, és a dir, va criar escolanets que li traginaven el cafè, el gec i el portafolis a canvi d’un cum laude i un enchufe, i així tenim cada tros d’imbècil suelto que es reclama deixeble d’en Solà. Per cert, si als escolanets del doctor Molas se’ls coneix per l’apel·latiu de moletes, els del filòleg deuen ser, per flexió òbvia, soletes. Que l’IEC el tingui en la glòria!

Triste y Solà, / Solà se queda la escuela, / triste y llorosa / se queda la Facultad. / Y los libros, / y los libros empeñados / en el Monte / en el Monte de Piedad. / ¡Ah, ah, ah!