Brossa, Joan

13 Abril 2010

Brossa, Joan. Paleta, segons deia el seu DNI. Durant molts anys, fins que les cames li van començar a fer figa, va habitar en un “colomar” —que era així ben bé com el tenia— situat en un dotzè pis d’un edifici del carrer Balmes. Va fer moltes provatures literàries, des del sonet clàssic —sempre una mica forçat, per no dir forçat del tot— fins al poema visual i els poemes civils, passant per peces de teatre dadaistes o formes poètiques com els romanços —sobretot els romanços— o les sextines. És a dir, a l’obra brossiana sempre li va faltar allò que demanava el títol de l’obra més famosa del personatge que dóna nom al carrer on Brossa s’estava: El criteri. Una de les màximes admiracions del poeta, que ja em diran, era Fregoli, sí, aquell actor italià del “music-hall” que es vestia i es desvestia unes quantes vegades amb gran rapidesa per fer tots els personatges de l’auca en els tronats esquetxos teatrals que representava. Es veu que no tenia cap altra gràcia que aquesta de la velocitat de canviar-se de roba cada dos per tres en un tres i no res. En el cas de Brossa, és innegable allò de l’admiració inconscient que se sent pel que un no és capaç de fer. En aquest cas, canviar-se gaire sovint. En fi, no em posaré ara a fer bugada amb les peces del poeta “clochard”. Però puc dir que tot o feia a la violeta. Menys menjar, que ho feia a Les Violetes, el restaurant de la Montse Ester (V. Ester, Montse), també propietària d’una botiga de regals que es deia Saltar i Parar, però que, donada la proverbial capacitat de la mestressa d’escurar-te la butxaca amb qualsevol niciesa, era més coneguda com a Saltar i Pagar. En els últims anys, a Brossa li va augmentar en grau extrem la passió per la màgia, i per això anava amunt i avall amb un mag que es feia dir Hausson. En fi, era el reconeixement públic que en tota la seva obra hi havia molt poca veritat i sí molta trampa. Sense entrar en detalls, també puc afirmar que el va haver d’ajudar molt l’actual marquès de Tàpies (V. Tàpies, Antoni).