Sostres, Salvador

3 Mai 2010

Sostres, Salvador. No sé ben bé què català. Es podria qualificar de matón de casa rica. (Anava a dir “bona”, però no.) Així, amb el ronyó ben cobert, qualsevol, oi? Les seves diatribes portades al límit de la inconveniència et fan arribar a pensar que és un autèntic nihilista, però, quan saps que troba que són unes magnífiques persones gent com en Prenafeta i l’Alavedra (V. Prenafeta, Lluís; Alavedra, Macià), ja veus que les seves lectures no passen pas per Cioran, sinó per CiUran. Nacionalista de dretes radicalíssim, demostra que té un estómac a prova de bombes escrivint a El Mundo, que, amb el demonio y la carne, constitueix un dels tres enemics de l’home. En el cas del diari és innegable. De totes maneres, fa estrany que en Vador, com li deien a casa, tingui tantes tragaderas alimentat com està per les delicatessen de la xarcuteria Semon, fins al punt que, per demostrar que és posseïdor d’un intestí de ferro colat, només li falta declarar-se rendit admirador de l’obra pictòrica de la Dolors Malfeito d’Alavedra (V. Malfeito, Dolors), encara que potser ja ho ha fet i tot. És tan egòlatra que es podria dir sense por d’equivocar-se allò tan castís que el noi no té àvia. Però no. L’àvia és la xarcutera. En honor de la veritat, no vull acabar sense dir que, a pesar d’un talent baix de “trespol” i quan no li surt el fatxa que el posseeix, fins i tot insulta amb gràcia.