Bozzo, Joan Lluís

29 Mai 2010

Bozzo, Joan Lluís. Actor, director, empresari teatral i cap visible de la companyia Dagoll Dagom, que vés a saber què vol dir. En vista de la qualitat dels seus muntatges escènics, el cognom Bozzo −de ressons inequívocament italians− s’acosta a un aforisme castellà prou conegut  que diu:  mi bozzo en un pozo Físicament, una mirada  concupiscent  i una papada vaticana  li donen un aire eclesiàstic  força suspecte.  La predisposició del personatge al delicte (teatral, s’entén) ja va començar a les aules de l’Autònoma, quan va dirigir Les troianes, d’Eurípides-Sartre. Després va venir aquella pallassada de nom Antaviana, un pastitx sobre textos  del Calleja català,  per la seva quantitat de cuentos (V. Calders, Pere), i aquell bòdrio anomenat Mar i cel, adaptació del text homònim de Guimerà, en què uns actors s’enfilaven com micos per una baluerna en forma de barco que ocupava tot l’escenari i no parava de brandar fins a fer-te’n desitjar que se n’anés a pique. Com que el teatre els venia petit,  tant a ell com al barco,  l’home ha intervingut  -del barco no en sabem res- com a autor, director i actor en les sèries televisives Oh! Europa, Oh! Espanya i, cosa que ja té mèrit,  faltant-li com li falta un tornillo,  La memòria dels cargols −animalets  llefiscosos com ell−. Actualment té en pantalla La sagrada família, una institució que com a nucli social o com a temple (V. Sagrada Família, la) hauria d’anar a terra. A sobre, ha fet incursions en el món de l’òpera i ha posat en escena, per entendre’ns, obres com Don Pasquale i Rigoletto.  Només li falta debutar com a tenor. Ai, Bozzo,  t’esbotzo.