Carod-Rovira, Josep-Lluís

19 Juny 2010

Carod-Rovira, Josep-Lluís. Polític i, per si no n’hi havia prou, filòleg. Però de la mateixa estofa que els Pujol, Gutiérrez Díaz, Clos, Trias, etc., metges que, gràcies a déu, no han exercit mai la professió. Com que mai no havia bufat cullera al seu Cambrils natal, un bon dia va decidir entrar en política i dedicar-se a l’àrdua empresa de salvar paraules, activitat que ara el té molt entretingut. Aprofundint en la noble tasca de fer conèixer Catalunya al món, va col·locar el germanet Apel·les en un despatx (és a dir, una  soi-disant ambaixada) de París. Un bon dia, i aprofitant que el president Maragall era de viatge −és a dir, sent president de la Generalitat en funcions− se li va acudir anar a fer un tomb per Perpinyà, i no per anar a veure cine X, sinó per entrevistar-se amb la cúpula d’ETA, cosa que no va agradar gaire al govern espanyol, que li va estirar les orelles. La seva ascensió política va continuar, imparable, com quan es llença a gairebé 200/h per l’autopista. Avui és president del seu partit; demà, ja en parlarem. Restituït per les urnes de l’última contesa electoral a la seva condició original −per entendre’ns, a no res−, amb sort s’haurà de dedicar a fer de lexicògraf amateur i a donar conferències a l’Ateneu, que ningú s’escoltarà, evidentment. Vist el poc cas que li fa tothom, podem afirmar que els seus últims anys polítics han sigut una autèntica corona d’espines, i crec que algú hauria de trencar una llança a favor d’ell: la que va portar de Sud-amèrica dels indis aimares.