Hernández Mor, Carles

17 Desembre 2010

Hernández Mor, Carles. Com ell mateix es defineix, poca-solta català. I subratllo això de català, perquè, si bé és cert que en els seus poemes fa servir paraules catalanes, pel que fa a la sintaxi, tant podem pensar que és ciríl·lica com mandarina. En la seva batalla per la paraparèmia (sic) es dedica a “despintar-se el jo”, cosa que fa que un es pregunti: i per què coi (V. COI) se l’havia pintat? Defensor de la poca-soltada com a gènere literari, doncs això, ha escrit centenars de pàgines sense solta ni volta, que si algun dia algun curador les vol recollir, ho haurà de fer de terra, perquè de debò que et cauen de les mans. Per cert, no se sap ben bé per què va deixar l’Hernández primer en H. i després en Hac. Hi ha teories per tot. Des de l’odi al pare o l’Edip per la mare fins a l’ocultació de les paternes arrels castellanes. Digue-li “hache”. També hi ha una interpretació més divertida de tot plegat: quan Chiquito de la Calzada va començar amb allò de “condemor”, a l’interessat li va semblar ben bé que el còmic andalús deia “Carles Hdez. Mor”, en una contracció castissa. El pobre Hernández, fill putatiu d’Alfred Jarry i Dadà, a pesar de totes les seves teories “paraparèmiques”, no va suportar sentir-se anomenat per aquell altre poca-solta que, a sobre, tenia gràcia. Com que el còmic en qüestió es diu Gregorio Esteban Sánchez Fernández, ¿no s’ha plantejat mai el nostre insigne poeta paraparèmic, aprofitant el segon cognom de l’andalús, formar tots dos la parella Hernández i Fernández, de tan grata memòria pels lectors de Tintín? Podrien fer duos d’aquesta mena: l’Hernández recitant un poema incomprensible dels seus, i el Fernández donant-li la rèplica amb la frase “Yo aún diría más”, seguida d’una de les seves històries absurdes. Seria fantàstic!