Bosch, Lolita

11 gener 2011

Bosch, Lolita. Novel·lista –per dir-ne alguna cosa– més “fea” que matar un pare. Òbviament, qualsevol semblança amb la seva homònima nabokoviana és pura coincidència. És a dir, ni coincidència. Quan n’evoquem el nom, no podrem repetir, per tant, l’al·literació famosa: “Lolita, light of my life, fire of my loins. My sin, my soul. Lo-lee-ta: the tip of the tongue taking a trip of three steps down the palate…” Entre altres mèrits, té el d’haver viscut deu anys a Mèxic (on s’hauria pogut quedar tranquil·lament) i el més dubtós d’escriure alhora en català i en castellà. Per desgràcia dels indígenes respectius, la seva obra ha estat traduïda al polonès i a l’alemany. També fa literatura infantil i juvenil, cosa que fa témer que d’aquí a uns anys augmenti el nombre de tarats que jeuen al divan del psiquiatre. La nena està tan plena de contradiccions -i dic “plena” en el sentit literal-, que va de progre, però no té cap empatx de proclamar els seus orígens de classe burgesa. No se sap si l’avi, Ròmul Bosch, tenia un germà, Rem Bosch, ni si entre tots dos van fundar Barcelona. Bé, un en va ser alcalde. De la llopa no en parlem, uuuhhh!