Mascarell, Ferran

14 gener 2011

Mascarell, Ferran. Personatge més aviat gris que sempre està remenant en alguna institució a càrrec de l’erari públic. Tant pot ser regidor a l’Ajuntament com conseller a la Generalitat, passant pels càrrecs que convingui. Algun cop s’ha quedat sense poltrona, però de seguida s’ha inventat qualsevol tinglado amb pàtina cultural per ser-hi i treure diners de la institució corresponent. Ningú sap com, però sempre cau dret, com els gats. ¡Marrameu! Teòricament d’ideari socialista, les seves idees sobre el que sigui són tan vagues —laxes, anava a dir, però no, perquè sempre reté— que quan hi parles tant et pot semblar que fa cara de pòquer com d’enze. Per això pot ser conseller, sense cap remordiment per haver-ho sigut de Maragall, d’un govern de Convergència, com ara és el cas. Amb tan poca memòria, segur que, com Maragall per altres raons, no deu saber repetir “bicicleta, cullera, poma”, però, això sí, de “cullera”, sempre en bufa. Ben mirat, el seu èxit es deu basar en això: és “ergonòmic” per tothom. Un autèntic “call boy” de la política. Sovint m’he preguntat com s’ho deu fer, però, per més voltes que hi dono, no en trec l’entrellat. És tanta la meva admiració per la seva pulcra capacitat de sortir de tot sense despentinar-se, que el tinc com un heroi vestit amb manguitos i visera sortint del negociat per anar a salvar la Cultura: ¡Mascarella! És inexpressiu com si portés una carota de Carnaval. ¿Algú sap de debò cap aportació personal seva a la Cultura?