Sala, Pep

1 febrer 2011

Sala, Pep. Músic melodramàtic català emboirat per la plana de Vic natal i aspirant etern a cantant de timbre de gírgola esgallada. Talment com Rod Stewart, però restret. Format musicalment a la Gran Bretanya, allà va passar de la combinació de dos acords a tres. A partir d’aquest màster musical de taverna, va poder posar melodia als aclamats temes del conjunt Sau, que va formar a mitjans dels vuitanta amb el desaparegut actor i cantant Carles Sabater (V. Sabater, Carles). D’ell, primer, i de la seva memòria, després, en viu en fa més d’una dècada, en la qual ha anat eixamplant la còrpora de manera inversament proporcional a la seva capacitat toràcica i al ressò constrictiu del seu nas. Després de Sau, l’ombra del qual és bastament allargada, va arribar la Banda del Bar, indret del qual encara no ha sortit després de perdre el do de gents, el carisma, la posada en escena i el sex-appeal, qualitats que aportava el seu excompany i que van portar-los a tots dos al més alt nivell de l’star system català. En contraposició, i perpetrant temes musicals de tristor malaltissa, ha anat fent relluir les seves pròpies penes com la vehemència insuportable, la falta patològica de mà esquerra, la propulsió de vergonya aliena sobre els escenaris i la consegüent forta repulsió del respectable… i del públic en general. Entre les seves últimes perles discogràfiques hi ha un àlbum titulat Crítica de la raó pura, que, tal vegada, voldria fer una picada d’ullet al filòsof prussià Immanuel Kant, que va donar aquest nom a l’obra magna producte del seu pensament. Ara que, ja els ho diré, en el cas de Sala, en aquest disc de títol homònim, ni filosofia, ni metafísica i més aviat poc cant, perdó, Kant.