Lizaran, Anna

7 febrer 2011

Lizaran, Anna. Actriu exageradíssima nascuda artísticament a la bonica vila d’Esparreguera. Una localitat on hi ha ben arrelada la Passió: la vida corregida i augmentada de Jesucrist en la seva gira final d’agitador ideològic per la Palestina ocupada pels romans dies abans de ser crucificat. Amb la mateixa passió i excés, i cridant com si Maria Magdalena demanés clemència a Ponç Pilat, fa anys que aquesta senyora en inadvertida i progressiva decadència afronta tots els seus papers. Aquesta tècnica, diguem-ne  precrucifixiosa, l’arrela a una escola d’actrius catalanes encapçalada per la gran diva Núria Espert (V. Espert, Núria). I és que l’esparreguerina, com l’alma mater del corrent, és donada a la interpretació antiorgànica, escassament creïble i antinaturalista en extrem. L’objectiu és que tothom vegi que es fa teiatru. Així, si s’ha de manifestar alegria, la riallada és grotesca i sorollosa; si el text té un gir dramàtic, cal plorar fins a escurar els llagrimals i que l’espectador s’ofegui al pati de butaques. I, ah!, si per ventura l’intèrpret afronta una episodi iracund, hom (o don) esquinçarà el cortinatge i prendrà foc a l’escenografia encara que el muntatge (com gairebé sempre) sigui subvencionat i pagat pel contribuent. De canalitzar-ho, en saben molt els Bozzo, Belbel i Pons. Aquests dos últims, per cert, tenen la Lizaran com la seva particular deus ex machina. En un grup de teatre d’aficionats, no l’agafarien ni d’apuntadora (amb el que baladreja la sentirien des de l’última fila). En un país com el nostre mereix el qualificatiu de dama de l’escena. Valga’m Déu quin poc criteri!
Ara, en aquesta primera quinzena de gener de l’any del Senyor de 2013, acabo de saber que ha traspassat. Em sap greu perquè, a pesar de tot el que he dit més amunt, la mort és una cosa molt trista. Amb tot, i encara que només sigui per fer contrapès al desplegament mediàtic excessiu, les coses són com són: “Lizaran, no n’hi ha per tant”. Descansi en pau.