Millán, Santi

7 febrer 2011

Millán, Santi.  Actor “acubanat” i de pretensions xistoses, que, a un servidor, mai no li ha fet ni gota de gràcia. Després d’un inici prometedor en el camp de les varietés horteres a can Teresina S. A., va fer el salt al late night amb l’estereotip de guaperes mal girbat, escabellat, pelut, modernet i amb els pantalons a mig cul. Vaja, irresistible per les nenes…  La seva gran virtut (o tal vegada defecte) era ser políticament incorrecte i viure en una malaltissa síndrome de Peter Pan. Els entesos en el mitjà televisiu van dir-ne que era un personatge fresc, si bé a les cases de bona família no passava de potolet desvergonyit. Volent-se desempallegar de l’ombra allargada d’Andreu Buenafuente (V. Buenafuente, Andreu) va voler volar sol sense gaire èxit. I és que el seu registre és de curt recorregut i l’ha estirat i l’ha suat tant que, sense voler-ho, ha acabat anunciant donuts en calçotets de cotó passada la quarantena, que ja és trist. Quan l’han cridat per fer cine en papers dramàtics o de dolent, ho ha volgut dissimular afaitant-se o fent-se una bona clenxa (als cabells, en principi), però ha acabat morint en l’intent. Perquè, fet i fet, el “xavalet” ni vocalitza (ni vocalitzava) ni interpreta (ni interpretava). En fi, que continua fent el mateix posat de sempre: el de tio guai, enrotlladet i xistós. Una imatge tan gastada i poc recurrent que el pobre no pot esborrar ni fregant-se ben fort amb una goma Milan. Bé, en el seu cas…, Millán.