Fuentes, Manel

22 febrer 2011

Fuentes, Manel. Locutor i imitador monàrquic antany celebrat i aplaudit a les Espanyes que, amb la intenció de fer de periodista objectiu, ha rodat el món i ha tornat al… carrer Beethoven, xamfrà avinguda de la Diagonal. Evidentment, Catalunya Ràdio, on hi ha manera de convidar a la jubilació al mite vivent de les ones Joaquim M. Puyal (V. Puyal, Joaquim M.). Si ens remuntem a les Fuentes, precisament va ser el primus interpares dels predicadors televisius qui va donar la primera oportunitat al simpàtic Manelet com a alter ego del futbolista búlgar del Barça Hristo Stòitxkov, concretament en aquell Tomb per la vida de Johan Cruyff. Tant creïble va resultar que allà l’amic Fuentes va començar una fulgurant carrera en el món de les varietés audiovisuals. De Can Bassas (el segon dels pares) (V. Bassas, Antoni) al particular planeta babèlic del botifler Sardà (V. Sardà, Xavier) i, aprofitant l’embranzida “marciana” del canal de les Mamachicho, a la capital del regne a fer un xou de risas amb el seu nom amb lletres de neó. Tot plegat, fugaç. Tan caduc com el seu programa estiuenc al canal públic de Sant Joan Despí, del qual ja no se’n recorda (per sort!) ningú. Última oportunitat perduda. I dels excessos de la Gran Vía madrilenya i el Pont Aeri Madrid-Barcelona a la via morta catalana. Esclar, quan ja no fas gràcia ni al José Luis Moreno perquè et tregui en alguns dels seus xous carpetovetònics, s’ha d’intentar fer de periodista, que per alguna cosa va passar estones a la Facultat. Erigit com el salvador de la decadent Catalunya Ràdio en una etapa montillista a la qual no fa fàstics, en els últims temps va camí de convertir-se ni més ni menys que en el tercer dels pares. Ja ho dèiem, tots pares, o sigui, tots iguals. Iguals de vehements, de farsants, de despòtics, de poca-soltes i… de predicadors, com hi ha Déu!