Sánchez Piñol, Albert

22 febrer 2011

Sánchez Piñol, Albert. Autor de la novel·leta d’aventures decimonòniques La pell freda. Rebuda entre nosaltres, els catalans, que deia aquell, amb un gran èxit mercantil, els llibres posteriors de l’autor no han tingut pas gaire fortuna, que era del que es tractava de fer. La pell freda no passa de ser una mena de refregit de les novel·les d’aventures del segle XIX escrit amb un estil més aviat de l’Enid Blyton d’Aventura en la isla. En resum: un parell de paios -un que hi acaba d’arribar i l’altre que ha perdut el barco, i fins i tot el nord, la brúixola i la carta de navegar- estan aïllats al far d’una illa situada allà on Crist va perdre l’espardenya -no oblidem que caminava sobre les aigües- i han de fer front al setge d’uns animals marítims que l’autor anomena granotots -en realitat haurien de ser gripauots, per acceptem-ho com a llicència literària (sic) (V. Llicència literària)—. No n’explicaré res més, però no pas per no esguerrar-ne l’interès del possible lector, sinó perquè no en té cap. Només diré que els dos paios isolats a l’illa, per desfogar-se sense haver-se de bufar el clatell, tenen captiu un granotot femella amb qui s’ho fan. D’aquí ve això de “la pell freda”. O allò altre de mar i muntanya tan típic de la cuina catalana. O encara allò altre de la sirena i el pastor. Si com es diu sempre, en tot escrit, encara que sigui de ficció, hi ha la psicologia i la vida de l’autor, haurem d’admetre que una relació tan escabrosa -o més aviat escatosa- com la descrita al volumet del senyor Sánchez indica que l’autor, de noi, se la devia matxucar amb la peixera, i no vull ni pensar com es posava quan anava al mercat a comprar peix! O quan el portaven a un terrari! Abans de matar-ho aquí -o de pescar-ho!-, vull proposar un títol per l’edició castellana de la novel·la en qüestió: Que te folle un pez.