Capmany, Maria Aurèlia

20 Març 2011

Capmany, Maria Aurèlia. Escriptora “de pes” en el sentit més estricte i menys lat de la paraula. Filla del destacat folklorista de formació autodidacta Aureli Capmany, va cultivar la novel·la, l’assaig i la dramatúrgia. Premi Sant Jordi el 1968 amb Un lloc entre els morts, actualment el seu, no va fer fàstics als càrrecs públics, i per aquest biaix va ser responsable de les àrees de Cultura i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona amb més bona voluntat que resultats tangibles. No gens agraciada físicament, podria ser la protagonista catalana d’aquella pel·lícula de Delvaux, Femme entre chien et loup, en el seu cas, Dona entre granota i gripau. Però ella tan ampla, literalment, perquè ja ho deia: Feliçment sóc una dona. Alguna gràcia devia tenir, no obstant, perquè va ser la parella estable del poeta mallorquí Jaume Vidal Alcover. Tan estable, que els deien, al veure’ls passar: “Mira, el Jean-Paul Vidal i la Maria Aurèlia Beauvoir!” Empeltats, doncs, de cultura francesa, tots dos van ser impulsors del cabaret literari a La Cova del Drac, quan el carrer Tuset era Tuset Street. Llàstima que el cabaret fos més literari que cabaret. I encara sort que l’Aurèlia no hi va fer mai de vedette. Només hi fumava puros. La traducció també va ser un camp on va fer algunes incursions, concretament de la llengua italiana. D’aquesta activitat traductora, un amic me’n va explicar una anècdota que dóna la mesura de la seva competència. Resulta que un diumenge que va sortir a passejar amb uns amics italians vinguts a Barcelona, un d’ells, fumador, li va demanar on podia trobar un estanc. I ella va i li contesta: “Me dispiace, ma lo stanco è fermo.” Que, traduït literalment, vol dir, més o menys: “Ho sento, però el cansat està parat.” I es va quedar tan ampla, literalment.