Moreno, José Luis

14 Setembre 2011

Moreno, José Luis. Ventríloc actualment emmudit que es remunta a l’època del Baix Franquisme; és a dir, tot. És a les variétés el que Rafael a la cançó: dues mòmies de l’època en què Peman era el far de la literatura espanyola amb El Divino Impaciente i Franco donava un impuls definitiu a la feina dels guionistes espanyols amb el guió de Raza. Gràcies als seus patètics espectacles televisius postfranquistes de variétés, misses i llenceria fina d’un erotisme de recio pajillero español —és a dir, d’urinari—, el Moreno ha pogut treure el ventre de penes, i esclar, de les seves ben peixades vísceres, en sortirà el que sigui, però, per sort, ja no pas cap paraula mínimament comprensible. Així, doncs, els seus ninots articulats —Rockefeller, Marianico, etc.— deuen respirar tranquils de no haver de repetir les gràcies masclistes i feixistoides del seu amo per aquests teatres i platós de Déu i del PP. Més val quedar-te mut que haver de parlar per ventre del Moreno, perquè per això es necessita tenir estómac. Objecte d’un estrany robatori amb allisada inclosa (¡Toma, Moreno!), l’assumpte de la irrupció dels lladres a la seva mansió, decorada amb luxós mal gust (V. Lladró), mai no s’ha aclarit. (Per cert, què els semblaria un Rockefeller de Lladró?) Sí que l’hem vist pels jutjats, però amb el PP balear de los Matas callando, que és el que fan  l’expresident balear i família als jutjats de Palma. Hi ha qui creu que el Moreno té problemes de la dermis, com ara psoriasi, però la realitat és molt més fonda: totes les seves cèl·lules, inclús les més íntimes, tenen textura d’excrescència capil·lar.