Déu

23 Novembre 2011

Déu. Personatge que no ha vist mai ningú, però que tothom en va ple. La imaginació romàntica (i no els fabricants d’instruments òptics) l’ha representat adés amb un ull dins d’un triangle, adés amb barbes blanques, iconografia que –sospito– no li fa justícia. Respon a invocacions diverses, entre altres, “Déu meu senyor!”, “Déu n’hi do!”, “Déu hi faci més que nosaltres”, “Tan de bé li ha fet Déu!”, ”Que Déu ens agafi confessats !”, etc. Sens dubte, és l’únic personatge de la història que no deu res a ningú. Ni a les caixes d’estalvi (quan n’hi havia), ni als bancs. Fundador del cèlebre big bank, germen del sistema financer global, de tant en tant, s’agafa un any sabàtic i desapareix per algun paradís (fiscal o no fiscal, el seu hàbitat natural) per fugir de la gent, que no para de demanar-li coses. Habitual dels cercles de negocis internacionals, té una cartera de participacions en mitjans de comunicació. Per aquesta activitat, fa servir testaferros i roucos durs. Té un patrimoni immobiliari conegut i extens, i no tributa IBI. Des del punt de vista de la política,  és inequívocament de dretes, i se li atribueixen amistats francament perilloses (que per ell voldria Choderlos de Laclos), entre altres, Franco, Hitler, Stalin, Mao, Pinochet, Reagan, Thatcher, els Bush, Blair, Aznar, etc. Tot i haver escrit només un llibre, ha passat amb un èxit notable pel món de la literatura, no en va ha estat “best-seller” dels últims vint-i-un segles. Absolutament infal·lible, quan et convoca ja has llepat. Com una mosca vironera, va i ve pel nostre cervell, cosa que fa impossible de dir-li –d’una vegada– “adéu!”.