Basté, Jordi

27 Novembre 2011

Basté, Jordi. Locutor con-sagrat al Grupo Godó i, concretament a la seva emissora RAC1. Dir-li periodista seria massa agosarat ja que, en el seu mitjà anterior, Catalunya Ràdio, només va excel·lir com a tòtem esportiu de les matinades. Abans, s’havia forjat als camps de futbol com a palmer entrat en carns de Puyal (V. Puyal, Joaquim M.) i de Lluís Canut (V. Canut, Lluís) al seu programa de bàsquet on era quasi tan llarg (d’alçada) com els jugadors que entrevistava. Bé, i també de gambals. Nascut al barri barceloní d’Horta i traslladat posteriorment a la part alta (més o menys d’alta com Horta, no es pensin), va començar la seva carrera radiofònica quan el seu avi el va portar a Ràdio Joventut adduint que quan es posava davant d’un micròfon començava a parlar i no callava. La seva vèrbola innata, lamentablement, no ha anat mai acompanyada de fotogènia i, a través de la càmera i tornant als esports, l’home és un autèntic cromo abans lluent, però, per mor de la dieta, actualment arrugat. Tot i així, va gosar presentar el programa de TV3 “Gol a gol”, en el qual el seu col·lega Xavi Torres (V. Torres, Xavi), una de les icones de l’actual canal Esport3 (V. Esport3), va dir-ne que era “el tio més lleig amb qui he fet mai televisió”. Les seves dents de conill li impedeixen una articulació fluïda i provoquen l’acumulació de saliva interdental. Potser per això se’l coneix per les seves entrevistes bavoses i aduladores. Tanta saliva fa que se li formin importants i profundes llacunes en el seu coneixement de la informació general, que, com aquell vaquer anomenat Flanagan de La Muerte tenía un precio, algú li hauria d’apuntar que mai hauria hagut de creuar el Mississipí. Bé, en el seu cas, la Diagonal i la frontera de la informació esportiva. Malgrat tot, i com presagiava el seu avi, no pot callar, i entre salivada i salivada, ensabona que ensabonaràs, es permet fer algun estirabot patriòtic o mansament crític amb el permís del Conde (V. Godó, Javier), de Pepe Antich (V. Antich, José), del seu escuder pijo Màrius Carol (V. Carol, Màrius) i amb la condescendència del seu idolatrat Sala Martín (V. Sala Martín, Xavier), que li omple les tertúlies matinals de vehemència i reflexió neocon, abans que comenci la tómbola, la tonteria i el gènere lleuger i superficial, on l’amic Basté sempre s’ha sentit més còmode.