Bruni, Carla

27 Novembre 2011

Bruni, Carla Bella musa de la chanson que, gràcies als seus encants, forjats en ambients musicals de luxe i passarel·les, ha arribat per la via del mig —esclar que em diran que no n’hi havia cap altra— a primera dama francesa. Això l’ha encimbellat a icona de com han acabat les esquerres a Europa, amorrades al piló… Amb la seva hàbil destresa natural i una ambició inconfessable, Carla ha sabut quadrar un cercle virtuós d’allò que ara en diem discriminació positiva al voltant del ben just, per altra part, alliberament de la dona: des que va passar per la vicaria amb Nicolas Sarkozy, ell —que segur que atresora tota l’eròtica del poder com a president que és, però que de cara recorda vagament el desmanegat Louis de Funes i que físicament la desmereix se’l miri per on se’l miri— ha consolidat una imatge mundial de petit emperador calçasses per la seva altura de mires a l’hora d’adequar-se als temps i renunciar al rol de mascle dominant. En la carrera com a president, ella, sa fidel esposa, l’ha acompanyat amb complicitat discreta en el paper de subaltern de la reaccionària Angela Merkel (V. Merkel, Angela) en el camí de l’Europa en crisi cap als més alts destins germànics, encara que això faci tremolar fins i tot la grandeur de la République. Per això el “petit príncep” va amb talonets, perquè la grandeur estigui a l’altura dels alts destins germànics de la Merkel. I, com a partenaire més domèstica, la Bruni l’ha encoratjat a cau d’orella a no tenir cap pudor, i això que fa fúting: en teoria en fa per eliminar toxines, mostrant-se tal com és en calça curta —amb aquell frec a frec de les seves horroroses cuixes que li fa impossible avançar entre els guardaespatlles que du al costat, que han d’anar al ralentí per seguir-lo—. I que així tothom vegi que només és un senzill home de casa que mira d’estar en forma per quan hagi de passar la nit a palau, entre cimera i cimera, si és que l’hi permet la cancellera. Potser no cal ser tan rebuscat i tot es redueix a l’encantament d’un príncep per part d’una gateta maula, aquell encantament del qual només ella és capaç quan el rep cada vegada que torna a l’Elisi, amb la guitarra a la mà i cantant “Pour tout ce qui m’as dit” mentre vigila que la dida els alleti bé la pubilla. El que segur que no deu estar fent, perquè no en té el perfil, és estar escombrant o fent-li el sopar, que això ja ho cobreixen els impostos destinats a mantenir una dona tan pública com ella. Ben ruca seria. I no és el cas.