Canut, Lluís

27 Novembre 2011

Canut, Lluís. Fill de casa bona abocat a la l’innoble causa del periodisme esportiu, després d’abandonar la línia familiar de la venda de teixit, tot i que, com bé se sap entre els rotatius barcelonins, l’individu té molta tela. Va estudiar a La Salle Bonanova amb il·lustres pensadors barcelonins com l’exjugador i tècnic de l’Espanyol, Paco Flores (V. Flores, Paco), que preferia els àlbums de cromos i les cròniques radiofòniques a fer colzes per ser un home de profit. Malgrat ser un alumne poc aplicat, el seu capgròs (com un disc dur informàtic d’alta capacitat) va començar a acumular dades i mes dades de totes les modalitats esportives, entre les quals destaca, a part del futbol i el bàsquet, la boxa, motiu pel qual li deu haver quedat el nas malgirbat de camí entre el de Pedrito Carrasco (V. Carrasco, Pedro) –púgil de l’España cañí i primer marit de Rocío Jurado (V. Jurado, Rocío)— i Tortell Poltrona (V. Poltrona, Tortell) un bon pallasso que, com ell, ha sabut flotar durant anys i anys pel provincià i camforat star system català. Potser d’aquí que sigui tan bon encaixador, fins al punt de voler encaixar en el seu programa sigui com sigui un català “infiltrat”. Sí, infiltrat de barbarismes i d’una fonètica de derribo. Efectivament! Amb català xava de la part alta i castellà empeltat de les transmissions de la ràdio esportiva dels 60 i els 70, de la mà del desaparegut Álex Botines (V. Botines, Álex), el petit locutor de veu nasal i esgallada va fer una carrera meteòrica de la ràdio fins a TV3, on sempre se’l recordarà per la vetllada en què Josep Lluís Núñez (V. Núñez, Josep Lluís) va acabar plorant desconsoladament. I és que el basquetmaniàtic és un home comprensiu que abraça qui faci falta. Vaja, és un autèntic abraçafaroles, com titllava a alguns enemics el seu col·lega madrileny José María García (V. García, José María), propens a repartit bombones de butà a les tèrboles matinades de prèdica radiofònica dels vuitanta. Passada la cinquantena, i amb tendència a repapiejar i allargar massa sonorament les eeeeeeeeeeeeeeeeeeeeees, l’home llueix la cana, aprofita l’escarni simpàtic que li fan els seus companys de cadena i, per potenciar encara més el show-business, s’ha comprat unes ulleres de Mr. Magoo que, més que modernor, retraten el retorn a l’època de les hostesses amb minifaldilla de l’1, 2, 3 d’Ibáñez Serrador (V. Ibáñez Serrador, Narciso), en la qual el jove Luvi s’iniciava a la tele i poc que es pensava que acabaria fent teleprèdica nocturna com un butanito qualsevol. Sempre tot el que fa acaba sent una paròdia del que pretenia fer. Té aquesta virtut. Efectivament!