Reagan, Ronald

27 Novembre 2011

Reagan, Ronald. Actor de westerns de sèrie B, delator de companys del cinema durant l’època maccarthysta i, encara que costi de creure, sí, president dels EUA. Especialista en mediocres papers de secundari, d’aquells actors de segona fila que marquen vaques i diuen quatre frases al llarg de tot el film, el seu afany de protagonisme un cop a la presidència —per fi era primer actor!— va fer que es precipités en l’escena final de la Història, preparada amb tot detall per un obscur guionista neohegelià —pobre Hegel!— anomenat Fukuyama (V. Fukuyama, Francis) i amb més efectes d’irradiació que Fukushima. En aital esguerro històric d’un final sense the end, Reagan va tenir com a companya de repartiment Margaret Thatcher, aquella premier britànica de pentinats incommovibles, com el seu cor, encara que bufés vent de les Falklands. Coneguda com la “dama de ferro” per la seva intransigència amb el perruquer que li volia fer pentinats més lliures, alguns també l’anomenaven la “dama de laca”, que és amb el que es ruixava a tothora els cabells i les coronàries. Podem ben dir, que Reagan, amb el seu tupè esclarissat però immòbil, i ella, amb les seves permanents —15 anys li van durar—, van canviar el món —a pitjor, com es diu ara amb indignació— sense despentinar-se. En una mena de remake, ara ho intenten en Sarkozy (V. Bruni, Carla) i la Merkel (V. Merkel, Angela). No podem assegurar que aquella mena d’estrella de saloon revellida que era la Nancy Reagan (V. Reagan, Nancy) no sentís gelos de la Margaret, però això ja seria practicar la teoria històrica de la sospita. Més val, doncs, que aquest sigui el final de la Història.