místic, -a

12 Desembre 2011

místic, a. 1. En l’època de l’auge monacal a Europa, monjo/a que es posava dels nervis de tanta repressió sexual i que sovint vehiculava el furor fàl·lic o uterí a través dels versos, en un acte de sublimació substitutori. Ni Freud ho hauria definit millor, ¿oi? Com a tret característic del seu estat —ehem— d’altíssima excitació, podríem ben dir que no tocava de peus a terra: levitava. Quan els germans o germanes llecs del convent, encara poc versats en èxtasis místics, entraven per cap servei en una cel·la monacal i es topaven amb algun monjo flotant, com que sota la caputxa i a les fosques no se li veia ni la cara, es pensaven ben bé que qui fos havia penjat els hàbits. 2. Més modernament, personatge estrafolari i mig tarumba, en general pesat com ell sol, que defensa, per torrat convenciment o per guanyar-se la vida a costa dels incauts, teories esotèriques arribades de l’Orient, les quals —de llei és reconeixe-ho— tenen un efecte transcendent immediat entre les persones sensates que l’envolten al barri on viu o que, per una cosa o altra, es veuen obligades a tractar-hi: a partir d’aleshores l’eviten. 3. Actualment, poeta que se les dóna d’exquisit i que malda per posar-se en circulació per mor de les seves experiències en trànsit. Un beneitó o un camàndules.