Duarte, Carles

27 Juny 2012

Duarte, Carles. Poeta amb pajarita, les ales de la qual li serveixen per sobrevolar —¿l’elevació del poeta?— tots els pessebres patris i, si és menester, llançar-s’hi en picat a picar-hi unes croquetetes i a picar unes quantes portes de conselleria. Això sí, quan aconsegueix el pinso i li baden el pas, s’arrossega per parquets i moquetes i hi deixa al seu pas un rastre que no és pot qualificar de res més que de brillant. Quan al cap d’una d’aquestes fructíferes jornades es renta les mans olioses de croqueta a compte de l’erari, massa sovint empoma la ploma —no se’m malentengui— i fa una poesia d’elevada espiritualitat sincrètica, però no per això menys capellanesca, que, com acostuma a passar amb tota mena de misticismes, sempre queda en no-res. El personatge, per les seves habilitats a l’hora del lunch, ha donat peu a una famosa dita catalana que traduïda al castellà diu així: Quien parte y Duarte se lleva la mejor parte. Crec que aquesta dita sapientíssima és suficient per desmentir els malèvols rumors que emparenten el bon amic Carles amb La família de Pascual Duarte. (V. Cela, Camilo José).