Om, Albert

13 Novembre 2012

Om, Albert. Periodista mediàtic. O pallasso de la tele (com vulgui dir-ho el lector) que ha adquirit una certa notorietat practicant aquesta activitat tan del país que és ficar el nas a casa dels altres. Pur xafardeig, vaja, que ell disfressa amb el pretext d’oferir a l’espectador la cara oculta, domèstica, dels famosos. Com faria una maruja qualsevol. No satisfet amb això, es presenta a si mateix com “el gendre de Catalunya”. Aquest programa, “El convidat”, podria ser la realització última del conegut aforisme del gran Francesc Pujols, segons el qual arribaria un dia que, anant pel món, els catalans ho tindríem tot pagat. De moment, el conviden a sopar i, segons sembla, a dormir, que no és poca cosa. El nom de família té ressons musicals (la peça “Sota de l’om”, cançó tradicional catalana amb harmonització d’Enric Morera) i de la fraseologia popular, “No demanar peres a l’om”, per significar que no es poden demanar impossibles. Com ara que el seu careto desaparegui definitivament de la petita pantalla.