Dedéu, Bernat

28 Mai 2013

Dedéu, Bernat. Filòsof (sic). Tots sabem que en filosofia hi ha maitres à penser, com en diuen pomposament en francès; m’imagino, doncs, que, com és el cas de l’eixerit Bernat, quan aquests maitres no són prou “mestres” per falta de pensament original, en podríem dir petits maitres à penser, i si això d’à penser ho trobem un pèl petulant en vista de la falta d’originalitat intel·lectual de l’individu, ¿què ens queda? Doncs un petit maitre, que en castellà ha donat el substantiu petimetre. ¿I què és un petimetre? Una persona a qui amoïna molt l’aspecte i que vol seguir les modes més elegants, però sense prou pressupost per reeixir-hi. Allò que de porc i de senyor se’n ve de mena. En anglès, en diuen fop. I en català saltataulells. Vegin les fotografies del nostre personatge, amb les seves americanes desimboltes, això sí, sempre esquifides, i el seu tupè retro. Perquè se’n facin una idea, qui s’hi assembla més, per si no el tenen present, és aquell collective shoper que surt en un programa anomenat amb agudesa més aviat roma “Divendres”, de TV3, presentat per una “estranya parella” sense cap mena de traça ni empatia. O aquell altre petimetre que presenta un programa pretesament de llengua catalana també a “la nostra”. O, si fos dona, podria ser aquella Lolita cada cop més arrugada que presenta al canal 33 uns programes que en diuen “culturals” amb tanta propietat com dir-ho d’una gàbia de mandrils. En castellà, del petimetre, també se’n pot dir d’una manera més col·loquial pisaverde, que es podria definir com a home presumit i efeminat que no té cap altra ocupació que la d’empolainar-se, perfumar-se i vagarejar tot el dia tirant la canya. Sí, és cert, del Dedéu, n’he dit “filòsof”, però hi he afegit el “sic”, perquè, a part d’ell mateix i dels que el presenten a les tertúlies de segon ordre en què participa, ningú no ho diria. Podríem afirmar, doncs, que és un filòsof en potència. Bé, ja ho anirem veient i tindrem una alegria si madura, però ara per ara, si en llegim els escrits o el sentim parlar, el més calent és a l’aigüera, sobretot això de la “potència”. En fi, no ens compliquem la vida i diguem que, ara com ara, és un “filòsof sense pensament”. Un filòsof de Cap Verd. En definitiva, un filòsof pre-presocràtic que encara ha de començar a pensar. He sabut que durant un temps va córrer pels USA, com en diuen els moderns, i que aleshores tenia un blog en espanyol, tot i que ara és “filosòficament” independentista. El que no he sabut trobar és si, com diuen les males veus, en aquelles èpoques americanes (ep!, no em refereixo pas a les esquifides) firmava com a Bernardo Expósito. Esperem que es talli el tupè que li tapa el front, perquè ara mateix no en té ni dos dits. De front, esclar!