Els premis literaris

8 gener 2014

Els premis literaris

D’entrada, haig de dir que he redactat aquest paper des de l’estupor i la perplexitat. Perquè si alguna fe tenia en la competència i honorabilitat dels jurats de premis literaris, el veredicte dels que van concedir el Carles Riba 2012 i els Jocs Florals d’aquest any ha desbordat totes les previsions d’opacitat editorial i literària imaginables. Parlem en primer lloc del premi Carles Riba. Vull fer constar que no tinc res personal contra el guanyador del certamen, Francesc Garriga, però no em puc estar de dir que fent servir criteris poètics objectius potser, entre els originals presentats, n’hauríem trobat un de semblant, o fins i tot millor. Ho dic havent llegit Tornar és lluny, el llibre guardonat. Un llibre simplement correcte, en la línia d’altres títols de l’autor, però que no té, al meu modest parer, aquella guspira màgica que confereix a un llibre de versos l’aura que el fa imprescindible, referencial. Com és el cas de la llarga llista de llibres que componen el catàleg del premi –tret de comptades i honorabilíssimes excepcions– i que encara és l’hora que els jurats responsables ens diguin per quins set sous els van premiar. Llegit amb atenció, Tornar és lluny és un llibre que no ha de decebre els lectors del poeta. Té una factura impecable, i guanya en intensitat lírica de la meitat cap al final, sobretot els dos o tres versos que tanquen cada un dels poemes a partir del que comença “sóc arbre vell…” (pàg 69). Tret d’alguns errors tipogràfics, ja habituals al país, el poeta prescindeix de les majúscules, a l’estil del nord-americà E. E. Cummings,  potser un dels seus autors de culte. Les imatges, en general correctes, deixen en canvi un cert gust de “déjà vu”, una sensació d’haver-les llegit en alguna altra banda. És una mica allò que deia Gómez de la Serna a propòsit de la metàfora “sus dientes son perlas”. El colofó, uns versos del llibre  tercer de l’Eneida –“Tres dies a l’atzar, dins una calitja encegadora, vaguem pel pèlag, i tres nits també sense un estel”[1] – dóna sentit argumental al llibre: la vida, contemplada ja des de la perspectiva dels anys, de la vellesa, entesa com un mar revolt transitat sota un sol opac i una nit obscura, qui sap si la “noche oscura” tan cara a Juan de la Cruz i els místics espanyols dels segle XVI.

Però la raó de ser d’aquest article no és parlar del llibre de Francesc Garriga, els mèrits del qual no discuteixo i estic ben disposat a reconèixer, sinó dels estranys mecanismes que han fet que la seva i no una altra hagi estat l’opció escollida pel jurat. I aquí entrem en una zona d’arenes movedisses, i si algú troba de mal gust el que ara diré, li demano perdó a l’avançada. Sospito que una de les raons que van moure el jurat a guardonar el llibre que ens ocupa és que Garriga és un poeta ja veterà, i que si no l’hi donaven aquest any podia ser molt bé que no fossin a temps de donar-l’hi més endavant. Com va dir el periodista David Castillo, membre del jurat, la nit del lliurament: “Garriga no ha estat mai premiat i reconegut com cal. I també és important que l’hagi aconseguit aquest any, que ha guanyat amb una competència més dura que els altres anys.” Ni competència ni hòsties. A qui es vol enganyar? La declaració de Castillo ja comporta el sospitós reconeixement d’un deute de la societat literària envers el poeta (“la société littéraire est encore la société!”). Efectivament, corria el mes d’octubre quan en els “mentideros” literaris es deia  que aquest any fer-se amb el premi seria difícil perquè s’hi presentava Garriga. Per dir-ho ras i curt, que ja se sabia qui l’havia de guanyar. Vull afegir, i insisteixo que no és res personal, que aquest any Garriga ja va ser nomenat “poeta d’honor” en una justa poètica celebrada a Sant Cugat del Vallès. No es pot negar, doncs, que el país ha estat generós amb ell. No caldria sinó. Francesc Garriga no ha estat mai, públicament, una veu dissonant. A més –i se m’excusi la broma–, té els cabells blancs i fuma en pipa. Com Pompeu Fabra. ¿Es pot demanar més adequació al que el país espera d’un poeta? Segons sembla, a Catalunya la martingala dels premis literaris és paral·lela a la manera com funcionen les coses a l’escalafó funcionarial. Més enllà dels “intangibles”, un ha de fer mèrits, ha de saber posar-se a la cua i ser pacient, no ha d’indisposar-se amb l’establishment cultural, i, si convé, ha de saber festejar-lo, practicar discretament la llagoteria prop de les persones influents que toqui, i si s’escau, regalar-los una caixa de puros perquè se’ls puguin fumar el dia de Nadal. Només si es compleixen aquests principis, mai no escrits, l’interessat podrà trucar a determinades portes i esperar-ne una resposta positiva.

Parlem ara del premi dels Jocs Florals de Barcelona 2013, els que ha guanyat la poetessa valenciana –d’Oliva, la Safor, concretament– Àngels Gregori Parra amb un poemari que, segons va dir en declaracions a la premsa, tancava la seva etapa postadolescent. Perfecte. Més enllà de la seva vàlua estrictament literària, d’entrada, una sospita: la “València connection”: el president del jurat del premi Carles Riba era Enric Sòria Parra, també d’Oliva; i un dels membres del jurat dels Jocs Florals, Josep Piera, de la Safor. Després, Gregori és dona, i per tant tenim aquí l’afegit de quota femenina, que diu que aquest any potser tocava donar el premi a una dona. Molt bé.

Un altre punt fosc de tot aquest “pastiche” és la composició dels jurats. Que pel que s’ha vist aquest any, ni calia que es reunís per deliberar, ja que si la decisió estava presa “ab initio”, del moment que s’hi presentava qui s’hi presentava, quin sentit tenia llegir-se seixanta i tants originals que no tenien cap possibilitat? Les preguntes, òbvies, són: Qui convoca el gran jurat? Quins mèrits han d’acreditar els seus components (si és que n’han d’acreditar cap)? Quina solvència? Quina garantia d’imparcialitat en tenen els concursants? Quin percentatge d’influència hi té el grup editorial que el convoca i en definitiva el paga? ¿No deu ser que els premis literaris no són més que una paròdia d’aquests concursos abjectes que de tant en tant  convoquen les facultats de les universitats espanyoles per proveir una plaça de professor titular? Qui hagi passat per l’experiència –amarga experiència– ja deu saber hores d’ara que si no és de la colla pessigolla, la que sigui, és a dir, si no és el candidat “de la casa”, ho té ben magre. L’única esperança de l’aspirant extern és que el candidat de la facultat que convoca el concurs tingui un mal dia. De la mateixa manera, l’única possibilitat de tot aspirant a premi és que el candidat que han triat els poders fàctics sigui objectivament fluix i el jurat no gosi proclamar-lo guanyador per por de l’escàndol. Que no és el cas que ens ocupa, que consti. No sé si el gran Thomas Bernhard, el novel·lista i dramaturg austríac que es va despatxar a gust denunciant les corrupteles i incompetències dels jurats de premis literaris austríacs, va saber mai que existia Catalunya, un país on la bona gent amb prou feines sap que una vegada va existir un senyor que es deia Joan Maragall. I si aquest nom els sona d’alguna cosa és perquè, amb motiu de la mort d’un parent, els familiars corren a encarregar l’esquela amb els primers versos del “Cant Espiritual”. Ara, llegir-lo ja és una altra cosa. Ni la mateixa família del poeta n’ha llegit quatre versos. No sé, doncs, si Bernhard va saber mai que a Catalunya les coses, en aquest terreny, funcionaven si fa no fa com a la seva Viena natal.  Però sí que sabia perfectament com les gastaven els seus coetanis, de la mateixa manera que un servidor ha après com les gasten, aquí, els seus. Aquí només es tolera la dissidència quan no fa mal, o quan només fa pessigolles al poder. Es tolera un programet d’humor d’estar per casa com “Polònia” perquè en el fons fa més entranyable la figura del manaia, però difícilment s’acceptaria –més ben dit, no s’acceptaria mai de la vida– una crítica profunda, ferotge, demolidora, a les institucions com la sèrie britànica “Yes, minister”. Aquí, per demostrar que som moderns i que acceptem amb un somriure als llavis tota mena de crítica aplaudim sense enrojolar-nos els muntatges teatrals d’un ximple sense cap talent, o donem el premi nacional de cultura a un saltimbanqui els poemes del qual no van gaire més enllà del gruny o la ganyota. Evidentment, és més fàcil donar el premi Sant Jordi de novel·la a un histrió que surt cada tarda a la tele per entretenir les iaies que jugar-se-la amb un original –que segur que n’hi havia, i més d’un– de més entitat literària que la seva.

I si hi ha d’haver premis literaris, crec que hi ha d’haver també una especial cura a nomenar els jurats perquè l’endogàmia sigui, pel cap baix, difícil de practicar. Una solució seria, per exemple, que si el premi es convoca a Barcelona, els membres del jurat es busquin al País Valencià, a la Catalunya Nord, a les Illes Balears o als lectorats de literatura catalana que hi ha arreu del món: a Anglaterra, a França, a Alemanya… a la Conxinxina, allà on sigui. Que l’entitat que convoca el premi els pagui el viatge i l’estada en un bon hotel, però que paral·lelament se’ls exigeixi un rigorós informe crític dels originals que s’han hagut de llegir en què expliquin el com i el perquè de les seves preferències. Que aquests informes estiguin a la disposició dels concursants (com ho està, posem per cas, una tesi doctoral), i que els originals se’ls lliurin uns sis mesos abans de l’adjudicació del premi perquè tinguin prou temps per fer bé la feina. I si no compleixen, se’ls demani responsabilitats i se’ls imposi una penalització econòmica. Som un país petit, i aquí ens coneixem tots. I tots sabem el que això significa: les xarxes clientelars, els interessos, les venjances mesquines, els odis soterrats… la misèria cultural, en definitiva. Com la que els membres del jurat del premi Documenta 2011 van fer pública quan van dir que havien declarat desert el premi perquè tot i “la competència narrativa i estilística de dos o tres textos, ha trobat una clara manca de propòsit literari, una falta d’objectiu narratiu, entre les obres més destacades…” I acabaven dient: “El jurat coincideix que, sense rumb, és difícil construir una obra literària sòlida, i és per això que ha optat per declarar el premi desert.”  I això, ho deien quan un dels aspirants era un dels narradors menors de quaranta anys amb més talent i projecció literària que té en aquests moments el país. No sé si ho sabien. No sé si se l’havien llegit prou bé. Perquè, de padrins, segur que no en té, però de propòsit literari, d’objectiu narratiu, en va sobrat.

I ja que parlava més amunt de Thomas Bernhard, m’agradaria acabar aquest paper citant un fragment de la seva novel·la breu Wittgensteins Neffe (“El nebot de Wittgenstein”). El narrador –un alter ego del mateix Bernhard– és distingit amb el premi Grillparzer[2], en el centenari del seu naixement, per l’Acadèmia de Ciències. L’home, sorprès per la concessió d’aquest premi, ho considera un fet extraordinari: “Ara, els austríacs, els meus compatriotes, que fins aquest moment només m’havien trepitjat, em distingeixen inclús amb el premi Grillparzer […] Que els austríacs, que fins aleshores havien fet cas omís o burla de mi, em donessin de repent el seu premi més alt ho considerava una reparació definitiva…” Es compra, doncs, un vestit nou i es dirigeix cap a l’Acadèmia de Ciències junt amb el seu amic Paul Wittgenstein, el nebot del filòsof. I diu, parlant dels premis: “Les concessions de premis, si prescindeixo dels diners que reporten, són la cosa més insuportable del món […] no enalteixen […] sinó que rebaixen, i per cert de la forma més humiliant. Només perquè pensava sempre en els diners que representaven els suportava […] Em vaig sotmetre a la humiliació d’aquestes concessions de premis fins als quaranta anys. Vaig deixar que em defequessin damunt del cap en aquests ajuntaments i salons d’actes, perquè una entrega de premis no és res més que una defecació sobre el cap d’un. Acceptar un premi no vol dir res més que deixar-se defecar damunt del cap, perquè et paguen per això. He sentit sempre les concessions de premis com la humiliació més gran que et pots imaginar, no com una exaltació. Perquè un premi te’l donen sempre només persones incompetents, que volen defecar sobre el teu cap i que defequen abundantment sobre el teu cap si els acceptes el premi. I estan en el seu perfecte dret de defecar sobre el cap d’un, que és tan abjecte i ha caigut tan baix com per acceptar el seu premi. Només en la més gran necessitat i quan estan amenaçades la vida i l’existència, i només fins als quaranta anys, es té dret a acceptar un premi que duu aparellada una quantitat de diners o, en general, un premi o una distinció. Jo vaig acceptar els meus premis sense estar en la més gran necessitat ni tenir la vida i l’existència amenaçades, i amb això em vaig fer abjecte i menyspreable i, en el sentit més exacte de la paraula, repulsiu…”

Fins aquí, Bernhard. Doncs bé, diguem-ho tot. No sé si en el cas d’haver estat guardonat amb el Grillparzer de la poesia catalana, jo, Martí Aiguadé, poeta de diumenge a la tarda, m’hauria despenjat amb aquesta filípica. Segurament no. He depassat sobradament la quarantena, i si bé no la bitllo del tot, tampoc no estic en situació d’indigència ni em sento –de moment– l’existència amenaçada. Per això dec ser encara més abjecte i menyspreable que el narrador de Bernhard. Ho accepto. Sóc abjecte i menyspreable. I repulsiu. Però quan un concorre a un premi ho fa pensant que tots els que hi concorren ho fan en condicions d’igualtat. Sóc conscient que amb aquest paper neutralitzo tota possibilitat, cas de presentar-m’hi, de guanyar-ne mai cap. La veritat és que tant se me’n dóna. M’he passat la vida al marge de la societat literària i estic disposat a passar el que em queda de corda –si déu nostre senyor em dóna salut per fer-ho– ignorant-la olímpicament. Des d’un punt de vista personal, i tornant a les paraules de Bernhard, crec que sempre és millor no haver d’agrair favors de ningú. La llengua catalana té una expressió que s’hi ajusta positivament: “Qui té el cul llogat no seu quan vol”. I no hi ha res com seure quan un està cansat. Per això,  des d’aquesta humil tribuna vull fer constar que, a Catalunya, els premis literaris són l’estafa més colossal que un es pot imaginar, una farsa només comparable a les operacions de venda d’uns terrenys inexistents que solia perpetrar el pare d’aquell “financiero catalán” tan reconegut per un expresident de la Generalitat.

No sé si mai serem independents. Però si ho som un dia, una de les primeres disposicions que hauria d’adoptar la conselleria que toqui és d’eliminar per decret tots, absolutament tots els premis literaris; tots, absolutament tots els concursos i festivals de poesia, tots, absolutament tots els premis d’honor i les creus del sant que sigui. I si s’han d’atorgar premis, si això és considera imprescindible per a la “normalitat” d’un país, que aquests premis s’atorguin només a obra publicada. I sobretot exigir més vergonya i més solvència moral i intel·lectual a tothom qui hagi d’ocupar càrrecs de responsabilitat cultural.

Martí Aiguadé i Proubasta

[1] “tris adeo incertos caeca caligine soles / erramus pelago, totidem sine sidere noctes” Virgili,   Eneida, III, 203-204. Trad. de Miquel Dolç. FBM:Barcelona, 1972.
[2] Franz Grillparzer (Viena, 1791-1872) va ser un dramaturg austríac.