Di Stéfano, Alfredo

20 Juliol 2014

Di Stefano, Alfredo. Futbolista argentí que va fer possible que el Reial Madrid guanyés, els anys 50 i 60, vuit lligues i cinc copes d’Europa. Com? Doncs gràcies al clima de terror instaurat pel franquisme l’any 1939. Les maquinacions políticoesportives van impedir que, l’estiu de 1953, el Barça tingués a la seva plantilla Kubala i Di Stéfano, que va acabar jugant en el Madrid per decret, és a dir, més per collons que no pas per milions. El sinistre president blanc Santiago Bernabéu, i personatges encara més sinistres de l’època, com el general Moscardó, l’aleshores ministro secretario general del Movimiento Raimundo Fernández-Cuesta i el falangista Sancho Dávila van fer totes les trampes del món per maquillar les fletxes de l’emblema de la Falange de les JONS amb una “saeta rubia” i portar Di Stéfano “al equipo del gobierno”. Jubilat del Madrid, el jugador va passar (no podia ser altrament) a l’Español (així, amb “ñ”) de Barcelona, on va vegetar futbolísticament fins a la retirada definitiva. No fa pas gaire, encara va intentar marcar un últim gol per l’escaire fugint amb la secretària i deixant els fills sense honor ni virolles. Honor que sí que li va retre el Realísimo fent-lo president d’ídem i traient-lo, com si fos el pendó de Santa Eulàlia, en la presentació de les megaestrelles blanques, blanquíssimes. Megaestrelles que, al seu costat, no li arribaven a la sola de la sabata. O de la bota, per entendre’ns.