Arrimadas, Inés

10 Octubre 2015

Arrimadas, Inés. “Lugartenienta” del líder espiritual de Ciudadanos, Alberto Rivera, un partit la sigla del qual, C’s, més enllà del genitiu saxó (tan “españoles” com són!), sembla que vulgui dir “Cibele’s”, per allò de la passarel·la i la pinta de la candidata. Doncs bé, el nom de pila d’aquesta “pijeta” amb estètica d’hostessa de Vueling té fondes ressonàncies del teatre romàntic castellà, no en va doña Inés de Ulloa era l’enamorada del tarambana de don Juan Tenorio. La noia, amb aquell aire de no haver trencat mai un plat, obedient als dictats del Gran Timonel del “facherío” ciudadano, sembla resignada a exercir amb competència el paper de “florero” que el “caudillo” indiscutible li ha assignat.  En els debats televisius, es limita a repetir com un mantra els tòpics de sempre: que si és millor no fotre el camp d’Espanya, que, amb la independència, Catalunya quedarà fora de la UE, que el seu és un partit profundament democràtic, que el bilingüisme és una benedicció del cel, etc. I ho fa amb un candor que commou, realment, i encara que la discussió vagi per una altra banda. Per altra part, el refranyer popular, una deu inesgotable d’inspiració, de vegades pot ser cruel amb els cognoms del personal. En efecte, passa així amb el de la nostra amiga Arrimadas, i amb dos proverbis castellans: el primer, “arrimar el ascua a su sardina”; el segon,  “quien a buen árbol se arrima, buena sombra le cobija”. És tan difícil, però, sense caure en la maledicència, saber a quina sardina “se ha arrimado” doña Inés, com que la seva meteòrica ascensió permet diverses conjectures, per exemple, a qui “se ha arrimado” per prosperar tan ràpidament en la política, sobretot quan aquesta ombra és la de l’imitador d’un altre Rivera, el que defensava “la dialéctica de los puños y las pistolas”. Però, a la noia, ja li va bé, perquè no fa pas gaire va dir —verbalitzant, suposo, un dels seus somnis més humits— que ja es veia presidenta de la Generalitat. La clau d’aquest enigma ens la dóna, en aquest cas, el teatre: “No sé: desde que le vi,/ Brígida mía, y su nombre/ me dijiste, tengo a ese hombre/ siempre delante de mí./ Por doquiera me distraigo/ con su agradable recuerdo,/ y si un instante le pierdo,/ en su recuerdo recaigo./ No sé qué fascinación/ en mis sentidos ejerce,/ que siempre hacia él se me tuerce/ la mente y el corazón:/ y aquí y en el oratorio/ y en todas partes advierto/ que el pensamiento divierto…”