Franco Rabell, Lluís

10 Octubre 2015

Franco Rabell, Lluís. Candidat de la coalició Catalunya Sí que es Pot (que no és poca cosa), i valet de chambre del seu referent ideològic, Pablo Iglesias. Si més no, a les fotografies, el candidat sempre surt en segon terme, suposo que per no fer ombra al líder real. Com que ja diuen que el nom fa la cosa, el candidat solia firmar Lluís Rabell fins que un espavilat plumífer va descobrir que, en realitat, el seu primer cognom era Franco (“ese hombre!”). Bé, el cas és que, fa uns dies, s’ha descobert que l’amic Rabell, o Franco Rabell, expropietari d’una empresa anomenada Talleres Franco i candidat d’una esquerra pretesament alternativa, no pagava la Seguretat Social dels seus treballadors. I un pensa que sort que és candidat de l’esquerra alternativa, perquè, si ho arriba a ser de la dreta neoliberal, no sé pas què els hauria fet, als pobres treballadors! Físicament, és un candidat atípic: sol anar sempre en mànigues de camisa i espitregat, i tragina una córpora bastant considerable, cosa que fa que ens l’imaginem més fent la manilla al bar de sota de casa amb un caliquenyo als llavis, que no pas a la sala gòtica de la Generalitat. Perquè aquest és el seu somni, el més humit de tots: ser president de la Generalitat. Més exactament: passar de president d’escala a president de la Generalitat (per cert, que dur que deu ser despertar-se el dia 27, a prop de la mitjanit, i veure que no et volen ni els veïns!). Franco Rabell és un nouvingut de la política, un home que prové de l’AV de no sé exactament quin barri, i que CSQEP va pescar a última hora perquè fins aquell moment no devia trobar ningú que volgués carregar el mort —o fer-se càrrec del “marrón”— de liderar una coalició tan estrambòtica. Com els altres candidats del No a Tot, Franco Rabell concentra tots els mals que afligeixen la societat catalana en la persona del pèrfid Artur Mas i en l’encara més pèrfida CDC, quan, de fet, l’enemic real és un altre amb el qual, però, l’ingenu Franco Rabell seria capaç fins i tot de dormir-hi, com al film “Durmiendo con mi enemigo”. Va dir, a tothom que se’l va voler escoltar, que el 27-S donarien la campanada: campanades, sí, però a morts.