Espadaler, Ramon

24 Octubre 2015

Espadaler, Ramon. Militant d’UDC (és a dir, del que en queda) i candidat al Parlament de Catalunya a les eleccions del 27-S. Escolanet de l’ínclit Duran i Lleida (vegi’s Duran i Lleida, Josep Antoni), l’amic Espadaler sembla un autèntic pixatinters de “laCaixa” més que no pas un polític, però és el cap de cartell de la formació conservadora després del traumàtic divorci amb CDC. Ja se sap, “ni contigo ni sin ti tienen mis males remedio…”, que diu el refrany. Té el verb més o menys fàcil i el gest untuós, i sol predicar l’evangeli democristià (és a dir, el que en queda) en tribunes molt selectes, com ara la del Círculo Ecuestre o la de Fomento del Trabajo, que és on ell sap que, amb un bon bri de sort, se l’escoltaran. Vesteix amb pulcritud (però les mànigues de l’americana li solen anar llargues) a la manera dels empleats d’una funerària, i la barbeta de “chivo” —quatre pèls “en guerrilla”— que llueix és la coartada que té per si mai l’acusen de no semblar prou modern. Tot ell moderació, traspua caspa i una suor antiga; és tan físicament desagradable, pobre fill, que fins i tot les putes que tant agraden al seu amo trobarien una excusa qualsevol per no complir amb la professió. En els debats, repeteix com un llorito que la formació que ell representa insisteix en la imperiosa necessitat del diàleg, com si després de quaranta anys de dictadura i trenta d’administració tardofranquista no fossin prou per demostrar que aquest diàleg és un diàleg “para besugos”. A la solapa, hi porta un pin d’UDC —per si algú no hi havia reparat encara. Un pin que sembla de propaganda de la pastilla blava, la que fa miracles quan un vol anar per nota i que l’endemà del 27-S ell i els quatre gats que l’acompanyen trobaran a faltar, ni que sigui per consolar-se després de comprovar que han quedat fora del Parlament. Ai, el diàleg, on els ha portat…!