Obiols, Víctor

2 gener 2018

Obiols, Víctor. Poeta i músic -o músic i poeta- català, condicions que, en aquest cas, fan bona la coneguda màxima aplicada als RRCC del “Tanto monta, monta tanto…” El nostre personatge adorna, a més, el seu cognom amb dos cognoms més: un, suposem que el matern, Llandrich; i un altre de pintoresc, que suposem el de guerra: Bocanegra, de ressons filibusters de l’illa de la Tortuga, és a dir, Víctor Bocanegra. Fill petit d’una nissaga de psiquiatres, el noi és eixerit, i tan aviat et compon un sonet com et convoca al Jamboree perquè l’escoltis cantar acompanyant-se al piano. Industriós i ocurrent, ha tret fins ara –si no m’equivoco- quatre cd: Fonografies, Bloc de lírica dura (alerta!), un altre dedicat a François Villon, Les balades,  i Cançons de l’Akidelara (que deu voler dir “de l’aquí i de l’ara”). No sabem del cert fins a quin punt això de la “lírica dura” harmonitza amb la defensa que fa, aplicada a la poesia que cultiva amb èxit, de l’homo ludens, és a dir, a la poesia lleugera, de circumstàncies, entre la brometa i la facècia, que el recull Sol de lluna ple certifica i que, entre nosaltres, val més passar per ull. Sens dubte, la pròxima aparició del seu poemari Dret al miracle, guanyador del premi Carles Riba 2015 ens il·luminarà al respecte i ens farà veure de quina banda està el poeta, si de la brometa o de la lírica realment “dura” que deia treballar, perquè si la duresa són els rodolins que integren les cançonetes del cd de referència, ens trobarem amb una lírica més pròxima als rellotges tous de Dalí que a la consistència del pedernal.