Vidal-Conte, Mireia

2 gener 2018

Vidal-Conte, Mireia. Estirant molt el sentit dels termes, podríem qualificar-la de poetessa jove. A Catalunya ja se sap que, en literatura, ets una promesa jove fins que, tot d’una, les institucions descobreixen que estàs per a l’arrastre. Això pel que fa a “jove”. Pel que fa a poetessa, doncs això, que en el cas de la Mireia el terme s’ha d’estirar com un xiclet. Acceptat, encara que sigui amb recança, l’abús d’ambdós termes, s’ha de dir que la noia versaire ja granadeta, es busca desesperadament –el seu llibret Oise n’és una prova– entre la nòmina de poetesses universals, però, pobreta, tot l’esforç és endebades: no hi ha manera de trobar-s’hi. Encara més greu és que tampoc no es troba entre les bones poetes catalanes. Comptat i debatut, potser seria millor que es busqués en un altre gènere. Potser el canvi li aniria bé. Cap segona intenció. Em refereixo que ho podria provar, per exemple, en la literatura infantil. Addicta a l’escenari i a la disfressa, sense arribar, això sí, a compondre un adefesio tipus Bel Olid (V. Olid, Bel), li agrada teatralitzar els seus poemes. Encara li sonen més falsos.