Vidal-Folch, Javier

23 gener 2018

Vidal-Folch, Javier. L’amable lector ho ha llegit bé: Javier. No Xavier. No ens equivoquem (bé, de fet, jo no m’equivoco, sé perfectament qui és, i on és, l’enemic), ni li concedim ni un bri de catalanitat, a aquest personatge. Germà de periodista (Ignacio) i periodista ell mateix, és director adjunt d’un diari –El País Uno, Grande y Libre– que cada dia que passa es confon més amb La Razón i/o l’ABC. L’amic (per dir-ho d’una manera amable) Vidal-Folch devia formar part d’aquell “lobby” de genteta que, crítics en el seu moment amb el pujolisme, es van pensar que l’accés de Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat els obriria, per fi, les portes de la glòria: càrrecs, canongies, sinecures, presidències, etc. Ciutadans pel Canvi, un moviment polític de caràcter (ai las!) progressista, federal i republicanista (Jesús!), una espècie d’orfeó que agrupava sectors de l’esquerra catalanista exteriors als partits polítics, va ser la plataforma des d’on Vidal-Folch –suposo– i altres com ell volien influir en política. L’invent no va acabar de funcionar, i el 2011 la criatura va passar a millor vida. El cas és que Vidal-Folch i altres “compañeros de viaje” es van trobar orfes, desemparats, amb una mà al davant i l’altra al darrere, que es diu, i aleshores –ah, aleshores!–, “humiliats i ofesos”, com personatges sortits de la novel·la homònima de Turgueniev, és a dir, ressentits contra tot i tothom, van decidir passar-se a l’altre bàndol: “Com que els de casa no em fan cas, a mi, que sóc tan bo i tan intel·ligent; a mi, que em mereixo més que ningú ser comissari d’això o d’allò; com que a casa no m’estimen prou, me’n vaig.” I Vidal-Folch, i molts altres com ell, van decidir un bon dia renegar dels seus per vendre’s als altres. I de Ciutadans pel Canvi (o pel Càrrec, que deia més d’un amb evident mala intenció) es van quedar en simplement Ciutadans. I des de la seva tribuna de La Razón (vull dir, d’El País) l’amic Vidal-Folch es dedica a pronunciar anatemes contra la independència i els independentistes, perquè sap, com a bon gos de l’amo, que cada dia ha de fer mèrits perquè a Madrit se’n recordin d’ell quan arribi l’hora de l’apoteosi sobre el Satanàs sobiranista. A part de les soflames que publica al seu diari, el tal Vidal-Folch deixa la seva bava de cargol en multitud de tertúlies de tv, on pretén ser irònic i suficient i només aconsegueix ser plasta i patètic. Té aspecte d’haver nascut cansat, de “chansonnier” una mica passat de rosca, una mica a l’estil de l’Yves Montand de l’última època. A diferència del gran Montand, però, els seus “cuplés” són casposos i tronats, i només se’ls escolten els de Cs i SCC.