De Palol, Miquel

25 Abril 2018

De Palol, Miquel, amb un “de” que, veient-lo personalment, més sembla genitiu de procedència (per ex.: en Pere de Palautordera) que no pas distintiu aristocratitzant. Novel·lista-arquitecte o arquitecte-novel·lista, tant se val. Si un autor d’anecdotaris en vers anuals, com aquells que t’oferia diàriament el bloc Mirga, pot ser catedràtic d’Estructures (V. Margarit, Joan), el nostre amic De Palol també pot fer anar la plomada. Ara bé, si les parets li surten tan tortes com les novel·les (i, semblantment, si el poeta “estructuralista” calcula les estructures dels ponts de la mateixa manera que escandeix els versos), ja em diran si l’aforisme catalaníssim “ja la pujarem dreta” té cap possibilitat de confirmar-se. Físicament desnerit, el nostre heroi és la realització última del llibre d’aquell novel·lista “plasta” titulat La insuportable lleugeresa del ser. Més per la “lleugeresa” que per l’adjectiu que l’acompanya, una lleugeresa en flagrant contradicció amb l’embalum –físic i conceptual– de les seves novel·les, que, si no fetes amb plomada, sí que compostes amb plom; en definitiva, una obra novel·lística plúmbia que, ara sí, fa honor al qualificatiu d’“insuportable”. (Per cert, no s’han adonat que en Miquel té una carassa que no es correspon amb el cos que la suporta o la insuporta.) Ha guanyat tots els premis haguts i per haver per novel·les com El jardí dels set crepuscles, El Troiacord o Ígur Neblí, i també algun premi gros de la tómbola poètica nacional, cosa que fa sospitar de la competència dels jurats, que més aviat semblen aquells firaires que rifen com a premi la “muñeca chochona” que no pas entesos en literatura. De totes maneres, que ningú s’espanti: allò que en català en diem “rebre un miquel” no té res a veure amb rebre a casa per correu postal una de les seves novel·les, el conjunt de les quals podríem més que ben titular La insuportable pesadesa del res. Últimament, més aparellador que arquitecte, sembla fascinat per una nova musa i la seva obra (sic), una poetessa d’estar per casa (V. Vidal-Conte, Mireia), però que ell, com un nou Pigmalió, s’entesta a fer-ne alguna cosa de manera obsessiva. ¿Pujar-la dreta? Coses de l’edat provecta. “Tal faràs, tal trobaràs”, que diuen, perquè a la poetessa en qüestió, seguint insignes tradicions com la de l’altre Vidal del ram (V. Vidal, Blanca Llum), li faltarà temps per engegar el nostre novel·lista a dida, com un Casasses qualsevol, un cop li hagi xuclat tot el que li quedi per xuclar, que, atesa la lleugeresa que dèiem, serà més aviat poc. Com escurar quatre ossos de pollastre l’endemà de Sant Esteve.