Els premis literaris

8 gener 2014

Els premis literaris

D’entrada, haig de dir que he redactat aquest paper des de l’estupor i la perplexitat. Perquè si alguna fe tenia en la competència i honorabilitat dels jurats de premis literaris, el veredicte dels que van concedir el Carles Riba 2012 i els Jocs Florals d’aquest any ha desbordat totes les previsions d’opacitat editorial i literària imaginables. Parlem en primer lloc del premi Carles Riba. Vull fer constar que no tinc res personal contra el guanyador del certamen, Francesc Garriga, però no em puc estar de dir que fent servir criteris poètics objectius potser, entre els originals presentats, n’hauríem trobat un de semblant, o fins i tot millor. Ho dic havent llegit Tornar és lluny, el llibre guardonat. Un llibre simplement correcte, en la línia d’altres títols de l’autor, però que no té, al meu modest parer, aquella guspira màgica que confereix a un llibre de versos l’aura que el fa imprescindible, referencial. Com és el cas de la llarga llista de llibres que componen el catàleg del premi –tret de comptades i honorabilíssimes excepcions– i que encara és l’hora que els jurats responsables ens diguin per quins set sous els van premiar. Llegit amb atenció, Tornar és lluny és un llibre que no ha de decebre els lectors del poeta. Té una factura impecable, i guanya en intensitat lírica de la meitat cap al final, sobretot els dos o tres versos que tanquen cada un dels poemes a partir del que comença “sóc arbre vell…” (pàg 69). Tret d’alguns errors tipogràfics, ja habituals al país, el poeta prescindeix de les majúscules, a l’estil del nord-americà E. E. Cummings,  potser un dels seus autors de culte. Les imatges, en general correctes, deixen en canvi un cert gust de “déjà vu”, una sensació d’haver-les llegit en alguna altra banda. És una mica allò que deia Gómez de la Serna a propòsit de la metàfora “sus dientes son perlas”. El colofó, uns versos del llibre  tercer de l’Eneida –“Tres dies a l’atzar, dins una calitja encegadora, vaguem pel pèlag, i tres nits també sense un estel”[1] – dóna sentit argumental al llibre: la vida, contemplada ja des de la perspectiva dels anys, de la vellesa, entesa com un mar revolt transitat sota un sol opac i una nit obscura, qui sap si la “noche oscura” tan cara a Juan de la Cruz i els místics espanyols dels segle XVI.

Però la raó de ser d’aquest article no és parlar del llibre de Francesc Garriga, els mèrits del qual no discuteixo i estic ben disposat a reconèixer, sinó dels estranys mecanismes que han fet que la seva i no una altra hagi estat l’opció escollida pel jurat. I aquí entrem en una zona d’arenes movedisses, i si algú troba de mal gust el que ara diré, li demano perdó a l’avançada. Sospito que una de les raons que van moure el jurat a guardonar el llibre que ens ocupa és que Garriga és un poeta ja veterà, i que si no l’hi donaven aquest any podia ser molt bé que no fossin a temps de donar-l’hi més endavant. Com va dir el periodista David Castillo, membre del jurat, la nit del lliurament: “Garriga no ha estat mai premiat i reconegut com cal. I també és important que l’hagi aconseguit aquest any, que ha guanyat amb una competència més dura que els altres anys.” Ni competència ni hòsties. A qui es vol enganyar? La declaració de Castillo ja comporta el sospitós reconeixement d’un deute de la societat literària envers el poeta (“la société littéraire est encore la société!”). Efectivament, corria el mes d’octubre quan en els “mentideros” literaris es deia  que aquest any fer-se amb el premi seria difícil perquè s’hi presentava Garriga. Per dir-ho ras i curt, que ja se sabia qui l’havia de guanyar. Vull afegir, i insisteixo que no és res personal, que aquest any Garriga ja va ser nomenat “poeta d’honor” en una justa poètica celebrada a Sant Cugat del Vallès. No es pot negar, doncs, que el país ha estat generós amb ell. No caldria sinó. Francesc Garriga no ha estat mai, públicament, una veu dissonant. A més –i se m’excusi la broma–, té els cabells blancs i fuma en pipa. Com Pompeu Fabra. ¿Es pot demanar més adequació al que el país espera d’un poeta? Segons sembla, a Catalunya la martingala dels premis literaris és paral·lela a la manera com funcionen les coses a l’escalafó funcionarial. Més enllà dels “intangibles”, un ha de fer mèrits, ha de saber posar-se a la cua i ser pacient, no ha d’indisposar-se amb l’establishment cultural, i, si convé, ha de saber festejar-lo, practicar discretament la llagoteria prop de les persones influents que toqui, i si s’escau, regalar-los una caixa de puros perquè se’ls puguin fumar el dia de Nadal. Només si es compleixen aquests principis, mai no escrits, l’interessat podrà trucar a determinades portes i esperar-ne una resposta positiva.

Parlem ara del premi dels Jocs Florals de Barcelona 2013, els que ha guanyat la poetessa valenciana –d’Oliva, la Safor, concretament– Àngels Gregori Parra amb un poemari que, segons va dir en declaracions a la premsa, tancava la seva etapa postadolescent. Perfecte. Més enllà de la seva vàlua estrictament literària, d’entrada, una sospita: la “València connection”: el president del jurat del premi Carles Riba era Enric Sòria Parra, també d’Oliva; i un dels membres del jurat dels Jocs Florals, Josep Piera, de la Safor. Després, Gregori és dona, i per tant tenim aquí l’afegit de quota femenina, que diu que aquest any potser tocava donar el premi a una dona. Molt bé.

Un altre punt fosc de tot aquest “pastiche” és la composició dels jurats. Que pel que s’ha vist aquest any, ni calia que es reunís per deliberar, ja que si la decisió estava presa “ab initio”, del moment que s’hi presentava qui s’hi presentava, quin sentit tenia llegir-se seixanta i tants originals que no tenien cap possibilitat? Les preguntes, òbvies, són: Qui convoca el gran jurat? Quins mèrits han d’acreditar els seus components (si és que n’han d’acreditar cap)? Quina solvència? Quina garantia d’imparcialitat en tenen els concursants? Quin percentatge d’influència hi té el grup editorial que el convoca i en definitiva el paga? ¿No deu ser que els premis literaris no són més que una paròdia d’aquests concursos abjectes que de tant en tant  convoquen les facultats de les universitats espanyoles per proveir una plaça de professor titular? Qui hagi passat per l’experiència –amarga experiència– ja deu saber hores d’ara que si no és de la colla pessigolla, la que sigui, és a dir, si no és el candidat “de la casa”, ho té ben magre. L’única esperança de l’aspirant extern és que el candidat de la facultat que convoca el concurs tingui un mal dia. De la mateixa manera, l’única possibilitat de tot aspirant a premi és que el candidat que han triat els poders fàctics sigui objectivament fluix i el jurat no gosi proclamar-lo guanyador per por de l’escàndol. Que no és el cas que ens ocupa, que consti. No sé si el gran Thomas Bernhard, el novel·lista i dramaturg austríac que es va despatxar a gust denunciant les corrupteles i incompetències dels jurats de premis literaris austríacs, va saber mai que existia Catalunya, un país on la bona gent amb prou feines sap que una vegada va existir un senyor que es deia Joan Maragall. I si aquest nom els sona d’alguna cosa és perquè, amb motiu de la mort d’un parent, els familiars corren a encarregar l’esquela amb els primers versos del “Cant Espiritual”. Ara, llegir-lo ja és una altra cosa. Ni la mateixa família del poeta n’ha llegit quatre versos. No sé, doncs, si Bernhard va saber mai que a Catalunya les coses, en aquest terreny, funcionaven si fa no fa com a la seva Viena natal.  Però sí que sabia perfectament com les gastaven els seus coetanis, de la mateixa manera que un servidor ha après com les gasten, aquí, els seus. Aquí només es tolera la dissidència quan no fa mal, o quan només fa pessigolles al poder. Es tolera un programet d’humor d’estar per casa com “Polònia” perquè en el fons fa més entranyable la figura del manaia, però difícilment s’acceptaria –més ben dit, no s’acceptaria mai de la vida– una crítica profunda, ferotge, demolidora, a les institucions com la sèrie britànica “Yes, minister”. Aquí, per demostrar que som moderns i que acceptem amb un somriure als llavis tota mena de crítica aplaudim sense enrojolar-nos els muntatges teatrals d’un ximple sense cap talent, o donem el premi nacional de cultura a un saltimbanqui els poemes del qual no van gaire més enllà del gruny o la ganyota. Evidentment, és més fàcil donar el premi Sant Jordi de novel·la a un histrió que surt cada tarda a la tele per entretenir les iaies que jugar-se-la amb un original –que segur que n’hi havia, i més d’un– de més entitat literària que la seva.

I si hi ha d’haver premis literaris, crec que hi ha d’haver també una especial cura a nomenar els jurats perquè l’endogàmia sigui, pel cap baix, difícil de practicar. Una solució seria, per exemple, que si el premi es convoca a Barcelona, els membres del jurat es busquin al País Valencià, a la Catalunya Nord, a les Illes Balears o als lectorats de literatura catalana que hi ha arreu del món: a Anglaterra, a França, a Alemanya… a la Conxinxina, allà on sigui. Que l’entitat que convoca el premi els pagui el viatge i l’estada en un bon hotel, però que paral·lelament se’ls exigeixi un rigorós informe crític dels originals que s’han hagut de llegir en què expliquin el com i el perquè de les seves preferències. Que aquests informes estiguin a la disposició dels concursants (com ho està, posem per cas, una tesi doctoral), i que els originals se’ls lliurin uns sis mesos abans de l’adjudicació del premi perquè tinguin prou temps per fer bé la feina. I si no compleixen, se’ls demani responsabilitats i se’ls imposi una penalització econòmica. Som un país petit, i aquí ens coneixem tots. I tots sabem el que això significa: les xarxes clientelars, els interessos, les venjances mesquines, els odis soterrats… la misèria cultural, en definitiva. Com la que els membres del jurat del premi Documenta 2011 van fer pública quan van dir que havien declarat desert el premi perquè tot i “la competència narrativa i estilística de dos o tres textos, ha trobat una clara manca de propòsit literari, una falta d’objectiu narratiu, entre les obres més destacades…” I acabaven dient: “El jurat coincideix que, sense rumb, és difícil construir una obra literària sòlida, i és per això que ha optat per declarar el premi desert.”  I això, ho deien quan un dels aspirants era un dels narradors menors de quaranta anys amb més talent i projecció literària que té en aquests moments el país. No sé si ho sabien. No sé si se l’havien llegit prou bé. Perquè, de padrins, segur que no en té, però de propòsit literari, d’objectiu narratiu, en va sobrat.

I ja que parlava més amunt de Thomas Bernhard, m’agradaria acabar aquest paper citant un fragment de la seva novel·la breu Wittgensteins Neffe (“El nebot de Wittgenstein”). El narrador –un alter ego del mateix Bernhard– és distingit amb el premi Grillparzer[2], en el centenari del seu naixement, per l’Acadèmia de Ciències. L’home, sorprès per la concessió d’aquest premi, ho considera un fet extraordinari: “Ara, els austríacs, els meus compatriotes, que fins aquest moment només m’havien trepitjat, em distingeixen inclús amb el premi Grillparzer […] Que els austríacs, que fins aleshores havien fet cas omís o burla de mi, em donessin de repent el seu premi més alt ho considerava una reparació definitiva…” Es compra, doncs, un vestit nou i es dirigeix cap a l’Acadèmia de Ciències junt amb el seu amic Paul Wittgenstein, el nebot del filòsof. I diu, parlant dels premis: “Les concessions de premis, si prescindeixo dels diners que reporten, són la cosa més insuportable del món […] no enalteixen […] sinó que rebaixen, i per cert de la forma més humiliant. Només perquè pensava sempre en els diners que representaven els suportava […] Em vaig sotmetre a la humiliació d’aquestes concessions de premis fins als quaranta anys. Vaig deixar que em defequessin damunt del cap en aquests ajuntaments i salons d’actes, perquè una entrega de premis no és res més que una defecació sobre el cap d’un. Acceptar un premi no vol dir res més que deixar-se defecar damunt del cap, perquè et paguen per això. He sentit sempre les concessions de premis com la humiliació més gran que et pots imaginar, no com una exaltació. Perquè un premi te’l donen sempre només persones incompetents, que volen defecar sobre el teu cap i que defequen abundantment sobre el teu cap si els acceptes el premi. I estan en el seu perfecte dret de defecar sobre el cap d’un, que és tan abjecte i ha caigut tan baix com per acceptar el seu premi. Només en la més gran necessitat i quan estan amenaçades la vida i l’existència, i només fins als quaranta anys, es té dret a acceptar un premi que duu aparellada una quantitat de diners o, en general, un premi o una distinció. Jo vaig acceptar els meus premis sense estar en la més gran necessitat ni tenir la vida i l’existència amenaçades, i amb això em vaig fer abjecte i menyspreable i, en el sentit més exacte de la paraula, repulsiu…”

Fins aquí, Bernhard. Doncs bé, diguem-ho tot. No sé si en el cas d’haver estat guardonat amb el Grillparzer de la poesia catalana, jo, Martí Aiguadé, poeta de diumenge a la tarda, m’hauria despenjat amb aquesta filípica. Segurament no. He depassat sobradament la quarantena, i si bé no la bitllo del tot, tampoc no estic en situació d’indigència ni em sento –de moment– l’existència amenaçada. Per això dec ser encara més abjecte i menyspreable que el narrador de Bernhard. Ho accepto. Sóc abjecte i menyspreable. I repulsiu. Però quan un concorre a un premi ho fa pensant que tots els que hi concorren ho fan en condicions d’igualtat. Sóc conscient que amb aquest paper neutralitzo tota possibilitat, cas de presentar-m’hi, de guanyar-ne mai cap. La veritat és que tant se me’n dóna. M’he passat la vida al marge de la societat literària i estic disposat a passar el que em queda de corda –si déu nostre senyor em dóna salut per fer-ho– ignorant-la olímpicament. Des d’un punt de vista personal, i tornant a les paraules de Bernhard, crec que sempre és millor no haver d’agrair favors de ningú. La llengua catalana té una expressió que s’hi ajusta positivament: “Qui té el cul llogat no seu quan vol”. I no hi ha res com seure quan un està cansat. Per això,  des d’aquesta humil tribuna vull fer constar que, a Catalunya, els premis literaris són l’estafa més colossal que un es pot imaginar, una farsa només comparable a les operacions de venda d’uns terrenys inexistents que solia perpetrar el pare d’aquell “financiero catalán” tan reconegut per un expresident de la Generalitat.

No sé si mai serem independents. Però si ho som un dia, una de les primeres disposicions que hauria d’adoptar la conselleria que toqui és d’eliminar per decret tots, absolutament tots els premis literaris; tots, absolutament tots els concursos i festivals de poesia, tots, absolutament tots els premis d’honor i les creus del sant que sigui. I si s’han d’atorgar premis, si això és considera imprescindible per a la “normalitat” d’un país, que aquests premis s’atorguin només a obra publicada. I sobretot exigir més vergonya i més solvència moral i intel·lectual a tothom qui hagi d’ocupar càrrecs de responsabilitat cultural.

Martí Aiguadé i Proubasta

[1] “tris adeo incertos caeca caligine soles / erramus pelago, totidem sine sidere noctes” Virgili,   Eneida, III, 203-204. Trad. de Miquel Dolç. FBM:Barcelona, 1972.
[2] Franz Grillparzer (Viena, 1791-1872) va ser un dramaturg austríac.

FELIP PUIG

EL GUÀRDIA DE LA PORRA

*

Sembla mentida que visquem tan tranquils instal·lats en la mentida quan ja ni ens paguen perquè ens l’empassem. Resulta que ara, com si fins avui això hagués sigut Xauxa, ha vingut “el guàrdia de la porra” —com es diria en l’entranyable argot titellaire— i ens ha advertit que, en endavant, tolerància zero. No, no es pensin pas que això va dirigit a senyors com els Millet i Montull, ni tampoc com els Prenafeta i Alavedra. ¡Mai tant! La tolerància zero s’aplicarà als que actuïn contra l’ordre “incontestable” d’unes relacions de producció basades en l’explotació de les persones i en la privatització dels recursos. Potser algun optimista irredempt no prou atent al Telenotícies, al sentir allò tan taxatiu de “tolerància zero” va pensar: “Òndia, nacionalitzaran els bancs, actuaran amb mà dura contra el capital financer, no deixaran que ningú ataqui l’Estat del Benestar, impediran que hi hagi desnonaments, no acceptaran cap retallada de sous ni drets socials, regularan els preus…”

¡Il·luses il·lusions! No, no, el nostrat “guàrdia de la porra” no n’és pas tant, d’intolerant. Ell tot això dels calés públics lliurats a bancs i caixes, això dels desnonaments, de les retallades de sous, de les congelacions de pensions, tot això dic, ho tolera com Déu mana a les finances. Si cal augmentar plusvàlues, doncs s’augmenten amb retallades i congelacions a tort i a dret. Al King Kong del capital especulatiu se li han d’anar oferint víctimes, sobretot ara que està en una situació de voracitat extrema, i que ningú es mogui en contra del sacrifici de la classe treballadora, perquè ell, com a bon “guàrdia” que sap el seu ofici, és molt tolerant amb les exigències de la Bèstia.

Sí, el nostre admirat “guàrdia de la porra” té tota la raó: el que realment és intolerable és que hi hagi gent que se’n queixi. Saquejar un Palau no és el mateix que ocupar-ne un altre. Més al seu favor si, a sobre, el saqueig beneficia… Deixem-ho així. Però “okupar” un palau, ¡això sí que no!, que així va començar la Revolució russa, encara que el Palau d’Hivern i el Palau del Cinema no tinguin ben bé les mateixes característiques simbòliques. No, no es pot “okupar”, perquè això va contra la sacrosanta “immutabilitat” de la propietat privada. Ja ho deien els tsars, pobrets.

Però la veritat és que, ingenu com sóc, em pregunto: i quan es va contra la “immutabilitat” de l’Estat, una formació històrica com la propietat privada, ¿com és que es queixen de la violència del TC, del TS i de tot quisqui que consagri com a inalterable el sistema polític actual? Perquè, continuo preguntant-me, ¿és normal que el fill de l’amo assisteixi a les consultes populars per la independència, que són un acte, si més no, al·legal? Si Madrid ens amenacés amb el seu “guàrdia de la porra”, ¡quins ais i uis que sentiríem! Sobirania, autodeterminació, independència, ¿no són inconstitucionals? El “guàrdia” d’aquí, doncs, ¿no s’hauria d’autoenviar els Mossos per autoprohibir-se, i prohibir a la seva colla, segons quines manifestacions “antisistema” estatal? I quan corrien en calçotets darrera la torxa olímpica amb un llençol on posava “Freedom for Catalonia”, ¿allò no era antisistema? I quan es feien pintades en parets i rètols exigint el català, ¿aquelles accions no eren delictives? Jo, en la meva ingenuïtat, em penso que no, perquè la injustícia fa injusta la llei que s’oposa a l’acte transgressor de la legalitat repressora, i per tant el justifica.

El “guàrdia” i la seva colla podien i poden protestar quan es tracta de l’indiscutible tracte injust cap a Catalunya per part de l’Estat, i em sembla molt bé que ho facin. Tant de bo que ara que són al govern es vegin amb cor de fer saltar en l’aire una legalitat injusta. Almenys el seu expresident ha dit que no hi ha cap més remei, en una clara incitació a forçar la legislació vigent. ¡Guàrdies!

Però, ¿què passa quan contra el que es protesta és contra la flagrant injustícia de l’atac a l’autèntica identitat humana com és el dret, amb tots els seus subdrets, a una vida digna? Aleshores, ¿tots muts i a la gàbia? ¿Una gàbia literal?

Però no ens hi encaparrem, perquè qui no estigui parat tindrà la llibertat de posar-se a cent, fins al punt que la xarxa viària catalana es podria anunciar abans de l’estiu així: “Tota a cent o més”. Obra de govern.

Se m’havia acudit acabar amb aquella frase cèlebre del malaguanyat Labordeta dirigida a ses senyories del PP i que ja forma part dels annals de la història parlamentària espanyola. Però no ho faré. La meva educació no m’ho permet.

Joan Viñas i Dalmau

gener 2011

Poesia de l’experiència

2 Desembre 2009

Poesia de l’experiència

Tot i la distreta dècada en què semblava que en la poesia catalana s’imposaven figures de circ com el Tortell Poltrona de l’escena literària i els seus acòlits i imitadors, que han fet de la pista la seva raó de ser literària, perquè llegits, sense disfressa ni mirallets, no fan cap gràcia; una dècada, sí, en què també ha sovintejat l’exhibició del poeta i pintor rupestre anomenat Homo hortsaviniensis o Homo maresmensis; aquesta dècada inoblidable al llarg de la qual hi ha hagut un esdeveniment cabdal de la nostra història literària, com és la imparable irrupció dels “insaciables”, que tant podien reclamar una subvenció per proclamar la independència d’aquí a uns anys, quan els tanquessin l’aixeta, com exigir la dependència governamental o municipal que fos per tenir-hi una feina ben remunerada, o, si més no, festejar un càrrec ben dotat per anar de minaret en minaret a “aprofundir” les relacions Orient-Occident, Occident-Orient, tanto monta monta tanto, que jo ja m’entenc…

Bé, com els deia, tot i aquesta dècada prodigiosa, encara que inacabable com la frase que els acabo d’endossar, una dècada plena de friquis i apocalíptics, sembla que, en l’aferrissada lluita entre tots plegats per escurar el ja prou escàs plat poètic català, finalment i sense fer gaires numerets han triomfat, almenys en nombre, els poetes de la quotidianitat, aquells que et pots trobar al colmado o a la parada del peix i que, com deia el malaguanyat José Ángel Valente, practiquen, sí, l’anomenada “poesia de l’experiència”, la d’explicar què han comprat al colmado o a la parada del peix, però sense experimentar mai l’“experiència” de la poesia.

Però bé, estimat lector, ¿què tenen aquests poetes de l’“experiència” que no tingui jo? Ben senzill, com que la majoria són uns parvenus en això de la cultura, encara conserven ben viu el record de la mare xafardera a plaça o del pare bocamoll al cafè. Esclar que ells, pobres, no en tenen la culpa, de venir del cigró, però aquests humils orígens els donen una especial sensibilitat pel que fa a la xerrameca popular: parodiant allò de “sentit i sensibilitat”, podem dir que els nostres poetes de barri fan exhibició de “sentimentalisme i sensibleria”, i que em perdoni la senyora Austen.

Aquests poetes de l’“experiència”, o d’estar per casa, que n’és sinònim, eleven a poema qualsevol cosa que els commogui una mica, i a fe de Déu que alguns tenen la llàgrima fàcil. Es veu que han passat tanta gana d’èpica biogràfica que estan disposats a fer que qualsevol episodi personal, tipus viatge o canvi de parella, sembli un plat suculent. Com que la seva vida és anodina, hi volen treure brillo per aconseguir l’impossible alquímic: que l’alpaca llueixi com la plata. No, no riguin, que la cosa és sèria. Tant poden parlar maternalment ―talment la magdalena evocadora de Proust― de la pudor de suat que fa el jersei del nen a la pila de roba per rentar (sic), amb la qual cosa posen la poesia a punt per la bugada, com, en l’altre extrem, ja més greu, poden esplaiar-se sobre la mort d’un parent, això sí, sense la mètrica del pudor que la mort demana i amb un procaç exhibicionisme de la pròpia pena. Sort que els morts són morts i no poden avergonyir-se’n. Amb tot, com que la majoria d’aquests poetes són joves i amb poca experiència, contràriament al que els demanava l’autèntic Rilke ―i dic autèntic perquè ara n’hi ha algun de rebaixes que també pretén fer, el molt insensat, “noves cartes a un jove poeta”―, doncs això, com que són joves i inexperts, encara que ho vulguin dissimular amb experiències de per riure, la majoria dels seus poemes, igual que les cançons pop, no parlen d’altra cosa que de si em deixa o m’ha deixat; és a dir, de “polvos” o les ganes. Encara que alguns de més tendres i edipians evoquen el temps perdut de la infància al retrobar una andròmina qualsevol d’aleshores que com qui diu van desar al bagul dels records no fa ni tres mesos, i els més transgressors de tots ens il·lustren, bufa, que fort!, del vi de garrafa, la prostitució i la xeringa, tot ambientat als barris baixos, a on s’arriben amb metro per no tenir problemes d’aparcament i alhora viure una experiència underground.

Com poden veure, un autèntic “Sálvame de(nogaire)luxe”, és a dir, l’entronització poètica d’allò que hi ha coincidència a denominar “salsa rosa”, tot i que de vegades tingui color de tomàquet. Vostès mateixos hi poden posar noms: de la pallassada de la Karmele Marchante a la tragèdia de la Belén Esteban, passant per tots els Matamoros i les Lomanas que calguin.

Ja no sé pas què fa més fàstic, si qui trafica amb el seu sexe o qui ho fa amb el seu dolor. Sigui com sigui, aquesta és la raó vital dels “poetes de l’experiència” locals. Renten la roba íntima en públic, i ja sabem que la roba estesa sempre atrau la bona gent sense cap exigència lectora, sobretot si són calces i “sostens”.

Maleïda crosta

11 Setembre 2009

La crosta. Maleïda tinya!

No és habitual trigar tant a fer la crítica, més o menys encertada, del llibre d’un diputat al Parlament de Catalunya. En general, amb llagoteria, tothom corre a parlar-ne com a novetat. El fet és que no l’havia llegit fins que fa poc algú va dir-me que era una obra humorística sense que l’autor ho hagués pretès. De vegades resulten les millors. Es tracta, com el lector ja deu haver endevinat, de la novel·leta −dir-ne “novel·la” seria excessiu− del polític socialista Joan Ferran, que ens va obsequiar a començaments del 2009 amb un relat emmarcat en la Catalunya actual els protagonistes del qual són una noia llicenciada en Ciències Polítiques i el portaveu d’un grup parlamentari de la Cambra catalana, el color del qual és, no caldria sinó, el de l’autor. La novel·leta es presenta com la seva opera prima i, en funció de la textura argumental i ideològica que té, és efectivament prima com un tel de ceba, com una orella de gat, i comprenc que els personatges no tinguin cap gruix, perquè no hi cabrien. Només cal fixar-se en la construcció del personatge de la Iolanda per adonar-se que l’autor remena tòpics més que no pas idees realment elaborades. Vegin: La Iolanda duia molt bagatge als gens, i la resta ho va succionar a partir del primer biberó escalfat al si d’una família addicta a conversar. O en el del tal Serrats, la psicologia de cartró pedra del qual sembla treta del programa electoral del PSC.
Però, prosseguim. D’entrada, crida l’atenció un fet significatiu: el llibre és una traducció del castellà, que certifica la senyora Margarida Trías. Resulta que el senyor Ferran, presumpte ideòleg del seu partit, parla de la “crosta” en castellà. Fer-ho així indica que no es té cap alternativa, ni personal ni de partit, al que planteja, sobretot respecte a la llengua: oposar-se al nacionalisme català escrivint en castellà és cedir la iniciativa de la jugada. ¿És així com vol regenerar Catalunya el senyor Ferran, prescindint de la seva llengua? Perquè, si és així, en comptes de regeneració hauríem de parlar de substitució. Lingüística, és clar. ¿És això el que pretén, el senyor Ferran, imposar-nos a tots el que a ell ja li ha passat? En tot cas, que pensi que alguns dels que encara tenim el català com a llengua vehicular som conscients de ser dipositaris d’una llengua mil·lenària que té, a més a més, una tradició literària prou consistent, i ens preocupa, i molt —mirin si en som, de la crosta!—, l’estat en què transmetrem aquest llegat a les generacions futures. Però no val la pena posar-se greus, perquè en vista de la sensibilitat d’espart que demostra el senyor Ferran tant per la llengua com per la literatura, i a les obres em remeto, no se’m fa estrany que el que passi amb el català no el capfiqui ni poc ni gaire.
Pel que fa als continguts de Maleïda crosta, haig de dir sense embuts que, si el que representen ideològicament els “capitans” socialistes és l’ideari del senyor Manuel Serrats −el partenaire de la protagonista−, és per morir-se de riure i afirmar, un cop més, que l’opera, evidentment, és prima. Conclusió que confirma el bagatge de lectures que l’autor desplega al llarg de les pàgines del llibre. Un bon amic meu, a la vista de les referències literàries i polítiques que il·lustren les peripècies del senyor Serrats i la Iolanda, em deia no fa gaire que l’autor de la novel·la devia deixar de llegir als vint-i-cinc anys. I vist l’estil xaró del llibre, puc afegir que devia deixar d’escriure molt abans (si és que s’hi havia posat mai). Una prova d’això que dic són els noms dels autors que figuren al peu dels epígrafs de començament de capítol. De tots, només n’hi ha quatre que pertanyin a l’àmbit del que es coneix per “literatura”: tres poetes, Kavafis, Neruda i José Hierro, i el novel·lista García Márquez. Menys un, tots dels temps de Salvador Allende. El recorden, “capitans”? Els altres noms formen part de la constel·lació, per dir-ho així, del music-hall: P. Milanés, J. L. Guerra, J. Sabina, Jiménez y Paradas, etc. (També els recomano la lectura atenta del “dramatis personae” que clou el llibre, on no se sap ben bé si el senyor Ferran és de la broma o ens tracta de rucs.)
Però llegim un petit tros del relat, que correspon a les reflexions finals del protagonista, com a exemple del que diem de la profunditat ideològica de l’alter ego de l’autor: (…) Feia balanç i arribava a la conclusió que la llista de les coses aconseguides era més profitosa i extensa, que la de les utopies desitjades i mai conquerides. El món era així i no l’havia pas fet ell a mida. Calia tornar a la realitat. Al capdavall el seu sou el pagaven uns ciutadans que no estaven per romanços, vel·leïtats ni qüestionaments personals. Sí, senyor diputat, no se li pot negar realisme: el sou és el sou i vostè sí que no està per romanços.
Vet aquí que el diputat transvestit d’escriptor ens ha volgut il·lustrar sobre quatre idees que té, delectant-nos amb una novel·leta didàctica com les que feien els brillants escriptors il·lustrats el paradigma dels quals seria Voltaire. Que Càndid! Perquè, a part de l’anacronisme que un intent d’aquesta mena comporta, després de la gran novel·la dels segles XIX i XX, a l’autor, per portar a bon port el seu propòsit, li ha fallat una cosa essencial: la Il·lustració, les Llums. A part del terratrèmol de Lisboa, esclar! ¿Què en podem dir, per exemple, de la tronada fantasia eròtica “noia joveneta desinhibida encalça diputat madur reprimit”, el tal Serrats, que, com un Dr. Jekyll i Mr. Hyde reencarnat, és formal de dia i seductor de nit? Vegin-ne unes mostres de gran altura literària del capítol titulat “La ressaca”: Una lluna límpida, diàfana, il·luminava amb acarnissament les voreres de la Creu dels Molers. Les pinzellades de llum selènica avivaven els colors, perfilaven les formes, dibuixaven els contorns. O una mica més endavant: A cada racó s’hi endevinava una intencionalitat transgressora inflamada de calidesa. O com a culminació de la falta de sentit de la proporció de l’autor: Les virtuts del licor Legui amb canyella la col·locaven a cavall (sic) d’un núvol esponjós i flotant. La mirada aquosa dels seus ulls no desmereixia sinó que lligava amb la foto fixa d’un somriure plaent tipus Gioconda. La noia travessava el carrer estret carregada amb ànima de tango i pensaments de bandoneó. No fotem, home, que ja hem superat la seixantena i no és el cas de fer el ridícul. Ni de posar-se calent amb la Nebrera. Qualsevol llibret de la col·lecció “El vaixell de vapor” té més mèrits literaris que aquesta “maleïda” novel·leta.
Però tornem a l’assumpte de la “crosta” que tanta fortuna ha fet entre les hosts socialistes de suburbi. Atacar el nacionalisme català en castellà, per molt que el senyor Ferran s’ho faci traduir, això, ja ho fa la COPE, que per si pot interessar-li ara fa uns mesos es va quedar sense locutor estrella. Per bé o per mal, en aquest racó de món s’han desenvolupat una llengua i una cultura que, en última instància, són les que donen sentit fins i tot a la mateixa institució que el partit del “novel·lista” ara presideix, i si aquest partit realment s’ho creu, això de presidir Catalunya, el que ha de fer és inserir-se críticament en aquest tronc cultural català, com feia el president Maragall, i reforçar-lo. La crítica del nacionalisme català, feta des de Catalunya en castellà, sempre farà tuf d’“olla podrida”. Si no exerceix aquesta crítica en català, el que fa no és més que donar munició, i de la bona, al nacionalisme radical. La seva política, més que amics, fa independentistes. Perquè una posició com la del novel·lista, que no sap prou català per atrevir-se a escriure’l i ha de recórrer a una traductora, on ens porta culturalment si no a Extremadura o a Múrcia? Amb tots els respectes per Extremadura i Múrcia, naturalment.
En el fons, el senyor Ferran voldria que als catalans, faltats del factor de coagulació corresponent, no en féssim, de crosta, i que a la mínima esgarrinxada ens escoléssim irremissiblement. Sisplau, donat el precari estat de salut que ens desitja, a sobre no ens infecti amb la tinya socialista.
Acabo. Però abans vull dir-li a l’autor que no s’escarrassi pas a classificar-me d’adepte a la crosta. Amb els nacionalistes al govern, passava per conspicu botifler. Visca la Independència!

Setembre 2009

Els Imparables

13 Març 2005

Em quedo parat

*

Em quedo parat quan llegeixo que hi ha gent amb la mosca al nas per la importància, considerada immerescuda, que es dóna a una colla d’escriptors que últimament fan més soroll que bons versos: o, dit més subtilment, que fan soroll de vers de tant com els grinyolen. Però no vull pas bescantar ningú ni dirimir sobre la bondat o la maldat d’unes obres de les quals sí que es pot dir, sense ànim d’ofendre ningú, que resulten una mica ensopides amb la seva persistència a no sortir d’aquesta mena de cul-de-sac en què s’ha convertit el fet que tothom que pretén ser transgressor només transgredeixi quatre normes que ja només prediquen els bisbes, i dic que prediquen i prou, si hem de fer cas dels diaris sobre com van les coses per sagristies, seminaris i convents. Voler ser com l’Allen Ginsberg a aquestes altures de la història és més aviat patètic, sobretot si a sobre t’acabes assemblant a l’Esclasans dels “Ritmes”, però sense ni ritme, per molt que “manifestis” estar com unes castanyoles. A més a més, l’assumpte es converteix en sagnant per aquesta dotzena mal comptada de literats i literates quan tot el que “profanen” en molts dels seus versos aviat rebrà el sant nom de matrimoni. Pobres, oi? Se’ls pot aplicar sense cap mala intenció allò de “veure el món només per un forat”. Encara que una cosa és innegable, sigui dit amb tota la bonhomia del món: és tanta l’ardor que hi posen que un està temptat a pensar que l’obra de tots ells és conseqüència de l’escalfament global del planeta per culpa dels gasos d’efecte hivernacle. I, quan no es dediquen a la sexualitat recreativa, aleshores s’encaparren a voler demostrar el seu saber enciclopèdic a cada poema, i a fe de Déu que ho aconsegueixen, encara que sigui tan sols un saber d’enciclopèdia juvenil per fascicles. I, per més inri, alguns ni els tenen tots! Ara que s’ha mort en Bauçà, tan adorat pels neoavantguardistes d’extracció rural, podem dir que l’obra poètica d’aquest senyor era capdavantera d’aquesta tendència: feia els poemes (en dic així amb un pietós sic) disposats en ordre alfabètic, com si les seves reflexions (en dic així també amb un altre sic compassiu) versificades abordessin sistemàticament el coneixement universal. L’única excusa és que tot ho feia mig adormit, com afirmava ell mateix amb una saviesa d’estar per casa.
*
Però al marge de pretensions més o menys ridícules o fracassades –com quan algun s’entesta a parlar d’aristocràcia sense adonar-se que els aristòcrates de debò la saliva no la malgasten parlant–, el problema real que posen en evidència la colla dels autoanomenats “imparables”, com ja ho han posat en evidència també els anarcofans del de la copalta, és que la cultura catalana ha desaparegut com a tal i tothom ha abdicat de les seves funcions, menys els de la copalta i els “imparables”. Vull dir que, encara que les emanacions del seu CO2 poètic superin les quotes pactades als acords de Kyoto, ells escriuen amb més o menys fortuna les corresponents tirallongues de versos, els seus “imparables ritmes” esclasanians, en un exercici demostratiu de no saber mai per on tallar –encara que aquest no és el cas del bacallà dels premis, els càrrecs i les tribunes, on sempre posen el ganivet en el lloc precís–, però la realitat és que, a partir d’aquí, i amb tot el que de desagradable té la situació de gastroenteritis “imparable”, de colon irritable, que posa al descobert una aital producció versificadora, ja ningú més fa el que ha de fer: els editors fan d’impressors i prou, i això si la Generalitat paga a tant la peça impresa en alguna cosa que s’assembli al català; els distribuïdors escuren el plat tant com poden a veure si acaben d’una punyetera vegada amb la literatura catalana, que per regla general mal distribueixen; els llibreters estan a punt a punt de posar la cada cop més minsa taula de novetats catalanes a la porta mateix dels urinaris, si no a dintre, i la crítica ha deixat d’existir en el sentit de mestratge lector, i qui no doni crèdit a les meves paraules que llegeixi les infectes gasetilles amb què els anomenats crítics, que en general ja no són més que els utillers de l’equip literari corresponent, ens il·lustren més de la pròpia bava que no pas de les virtuts –o majoritàriament de la seva falta– de les obres en qüestió mai qüestionades; uns textos “crítics” que no serveixin ni de bona campanya publicitària, perquè no passen mai d’anunci ranci de qualsevol producte nostrat. I això per no parlar del paper de la Unió Europea en l’assumpte de les cultures minoritzades, que dirien alguns! No m’estranyaria que aviat algun cònsol cultural del país, després d’haver esquilat ajuntaments i consells comarcals amb premis i jocs florals, exigís fons comunitaris aportats fins i tot per Lituània, Letònia i Estònia per poder continuar publicant versos en català. O que alguna editorial persistís en la literatura “folch”, després de passar de Kim Il Sung a Kim Il Jong sense solució de continuïtat.
*
Diguem-ho sense embuts, el resultat de tot aquest ambient més mort que la pròpia llengua és que, com en qualsevol altre ram del comerç, tothom s’ha de dedicar a l’autobombo per vendre, perquè si no ha de tancar el negoci, i tots sabem que cap botiguer parla malament del seu gènere, encara que sigui peix i faci dies que pudi. D’allò de la dignitat del silenci justament per apartar-se de la idea de mercaderia o d’allò altre de la voluntat teòrica per no fer una obra literària d’usar i tirar, qui se’n recorda? Però deixem-nos de tan planyívoles digressions i no ens perdem en vanes nostàlgies d’aquells temps que la poesia i altres arts eren refugi i bandera de la qualitat humana i de la resistència contra l’arbitrarietat del poder, físic i metafísic. Algú s’ha preguntat mai què vol dir “imparables” aplicat a uns senyors que es dediquen a una cosa tan fràgil com és fer literatura en el sentit noble de l’expressió? Hem de recordar que la necessitat de la paraula literària sorgeix justament de com en som, de “parables”? Doncs ben fàcil, “imparable” aplicat a la colla aplegada al voltant del pal del Palol vol dir el mateix que “El Corte Inglés”, “Chupa-chups” o “Boulevard Rosa”, i això no va amb segones, que consti, encara que algun ens encolomi dos-cents o tres-cents versos per dir-nos la il·lusió que li va fer el paquet d’un camioner turc. (Això mateix ho fa un heterosexual per parlar de la figa d’una senyoreta i li tirem el llibre pel cap mentre l’enviem directament a la merda, amb totes les dades exactes de latitud i longitud del femer perquè no es perdi. De totes maneres, en algun cas d’obcecació per la defecació, això de la “lluvia dorada” sòlida encara causaria plaer. El nom del mas on hi ha el femer? Mas Ca(ga)rada.) Tot plegat, com deia, noms comercials que es posen a l’obrir la botiga. O les galeries. Noms que, sigui dit de passada, difícilment responen a cap realitat. Però el ram del comerç és així: si no et fas tu la dècima no te la fa ningú. Vegi’s, si no, com a mostra el manifest publicat a l’antologia titulada amb el nom comercial d’“Imparables”, un manifest d’una simplicitat textual digna de prospecte publicitari, o el recent opuscle “Dogmàtica imparable”, que en traducció aproximada al castellà podria ser “Ofertas de Hipercor” o “Catálogo de novedades de Bazar El Regalo”, un opuscle comercial presentat, per cert, fent la pilota a la figura de l’avi Maragall —amb foto a la tomba inclosa—, potser amb la intenció que el nét els passi ni que sigui una petita part del 3% per fer front amb tranquil·litat econòmica a l’Apocalipsi que ens anuncien. En fi, ben bé com els del “Manifest groc”, que comencen posant a caldo tot i tothom i acaben els seus dies cuidats per una monja i pronunciant la cèlebre frase daliniana de “Doctor, por favor, una sopita”. Ras i curt. Els autors dels dos catàlegs de productes de la terra que he citat, com també ho fan sovint els anarcofans del de la copalta, ens vénen a dir, talment una associació de comerciants qualsevol, que “al barri hi ha de tot”. Només hem de saber quin fa de cotilleria, quin de perfumeria, quin de bijuteria o quin de sauna, per citar uns quants comerços ben triats, amb l’asseveració, això sí, que sovint, vist el “gènero”, en general acabem anant a comprar al centre. Qui és qui a Catalunya –o qui esquia, o més aviat grimpa, a Catalunya– és tot el que s’ha de saber d’aquestes associacions de comerciants que es venen per vendre. Només falta que per Nadal lloguin un Papà Noël i muntin el trenet per passejar la clientela. Tot plegat és una llàstima, perquè potser algun dels del gremi de botiguers ven productes de qualitat i tot, però en l’amalgama de l’Associació d’Emprenedors de la Literatura i el Comerç (AELC), cada cop més monopolitzada pels negocis de “todo a cien”, passa desapercebut, la veritat. (Sempre relativa, esclar!)

Març 2005