Amat, Frederic

15 Març 2016

Amat, Frederic. Pintor i escenògraf català (malgré lui). Explico el malgré lui. Germà de la novel·lista ful Nuria (sic) Amat, la que va guanyar el Premi Llull 2011 amb la novel·leta  Amor i guerra, un bòdrio (per dir-ho amablement) escrit en castellà i que algun negre li devia traduir per dos duros. La germana va ser una de les firmants del Foro Babel contra la immersió i la política lingüística de la Generalitat. No és estrany, doncs, que el germanet sigui de la mateixa corda. Autor d’escenografies diverses, els usuaris de la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès el tenen molt present cada vegada que traspassen el llindar de la dita biblioteca, pomposament anomenat “La porta dels lectors”, més que res per embrutar-se en la memòria dels seus morts. Una altra de les seves gestes són les “llàgrimes de sang” de cartró pedra amb què va omplir l’escala del Teatre Lliure, a Gràcia. Arribats aquí, jo recomanaria al nostre artista que llegís Pierre-Jean Jouve i el seu Suor de sang; potser així sabria de què va la modernitat. Ara, el noi vol intervenir –artísticament, esclar– en l’edifici neoclàssic del Liceu i farcir-ne la façana amb un conjunt d’anelles que el facin més “modernet”, com la majoria dels muntatges que es representen al Gran Teatre. Com el seu, suposo, admirat Calixto Bieito, Amat és dels que potinegen tot allò que toquen. És a dir, en vista de la seva incapacitat creativa, el nostre artista només sap fer de paràsit intervencionista en l’obra d’altri. És obvi: quan no hi ha talent, s’ha de potinejar el que més convingui, encara que sigui un edifici que no ha fet res per merèixer aquesta sort. Tot sigui per passar amb lletres de motllo als annals de la modernor. La cosa pinta malament per la ciutat, i bé pels interessos de l’artista, ja que si la decisió depèn de l’Ajuntament de la Ko-Lau i del senyor Santi Vila, la llumenera que regeix els destins de la conselleria de Cultura, és més que probable que l’engendro aviat tingui llum verda. Per altra part, ignoro si Amat té res a veure amb l’obra mística de Ramon Llull que forma part del llibre cinquè del Blanquerna (De vida ermitana). Em refereixo al Llibre d’Amic e Amat, naturalment. Com sigui, en el cas que ens ocupa, l’Amic seria el conseller i/o alcalde de torn; l’Amat, ell mateix i l’amor (que en el llibre actua d’intermediari entre l’un i l’altre), el “poderoso caballero”, que per això es fa la festa.