Calvo, L(l)uís

12 febrer 2016

Calvo, L(l)uís. Poeta saragossà. Considerat per alguns el tercer millor poeta maño en català de tots els temps. D’altres afirmen contundents, però, que escriu en “lapao”. “Tot gran poeta ha de reescriure la història de la poesia”, ha dit —i si no li ho faig dir— el nostre amic el baturrico alguna vegada, en un dels seus acostumats excessos verbals. Tants, que fins i tot alguns diuen que és una autèntica lata. Mentida! Avui en dia, el Baturrico, com el Don Simón, aniria en tetra brik. De totes maneres, jo li diria que, si és com a síntesi, això de reescriure la història de la poesia, li dono tota la raó, però no pas agafat literalment, com es pensa que ho fa ell. Vull dir amb això que el seu excés creatiu és més aviat un abscés purulent. Massa dels seus escrits són “pusmoderns”. Hooligan de totes les pràctiques avantguardistes, que ara ja s’estudien a primer curs d’ESO, i vulgaritzador de tots els esoterismes coneguts i per conèixer –els que ell dedueix de les males lectures que en fa–, actua com el Dalí que es posava un pa de pagès com a barret, encara que ell, al cap, hi té una bona empanada. Entre la seva dicció quequejant i acastellanada i la seva falta de naturalitat gestual, quan recita, cosa a què té addicció tot i fer-ho fatal, més que un poeta inspirat, sembla un ximple exaltat. Podríem dir que seria un bon poeta, fins i tot un magnífic poeta, si no se n’hi anés tota la força pel poema, ja que, per fer-lo modern i allargassar-lo, l’omple de disbarats sense solta ni volta –entre ells la falta de destresa en l’ús dels nivells de llenguatge– i amb invocacions de tota mena de coneixements, que ens vomita a la plana del llibre sense haver-los paït pas, ja que el bol alimentari no li passa gairebé mai de les “cavitats seqüencials” del cervell. Sempre està remugant, però no ho dic pas com a facècia, sinó com a constatació que no està mai content del cas que se li fa. ¿Podríem dir-ne el nou Esclasans? Home! Ni tanto ni tan Calvo.