Navarro, Pere

20 Juliol 2014

Navarro, Pere. Home de palla del PSOE a Catalunya o, simplement, pobre home. El tonto que hi ha a tots els pobles, de fet. Conegut també com l’Hernández Mancha del PSC, com el desafortunat líder del PP, ha passat per la direcció del partit sense deixar cap petja i registrant un rècord històric d’estripades de carnet. La història el catalogarà, ben segur, com el primer secretari socialista amb menys carisma de la socialdemocràcia peninsular, superant, amb escreix, Raimon Obiols, el somnífer més potent de l’hemicicle parlamentari dels anys vuitanta. Amb cara de babau i caminar d’estaquirot, l’únic punt del seu ideari que es va complir fil per randa va ser l’abdicació de Joan Carles I. Per la resta, va ser víctima de la tieta del carrer Nicaragua (v. Iceta, Miquel) i el seu aguerrit vescomte (v. Balmón, Antonio). El principi del final de la seva carrera va ser un calbot. L’hi va propinar una postmenopàusica desbocada a la sortida d’una comunió a Terrassa, ciutat de la qual havia estat alcalde quan encara tenia credibilitat i el seu pare, d’amagat, no s’havia fet independentista. Una reacció ben lògica a la vista dels disbarats ideològics del fill.