Pons Alorda, Jaume Cristòfol. Poeta (sic) mallorquí (sí), traductor, crític (si és com a sinònim de llepa), es pensa que bon rapsode (jo en diria mal comediant), presentador de lo que le echen (si això li serveix per enfilar-se dalt d’una tarima), hiperactiu, sobretot trepa. El seu art excel·leix –o més aviat s’excedeix– quan fa servir –que és gairebé sempre– la hipèrbole i el ditirambe a tort i a dret –sobretot a tort– per referir-se a qui sigui que el pugui situar. És a dir, tira amb esplendidesa de llagoteria per mirar d’obtenir allò que no tindria mai si s’hagués de refiar només de les virtuts de la seva obra. De trets orientals –i no parlo pas del seu dialecte mallorquí–, amb ell no ens passarà mai, com a La invasió subtil, de Calders (V. Calders, Pere), de confondre’l amb un japonès, o un xino, almenys si el llegim, perquè la seva poesia, contràriament al haiku i a la tanka, de subtil no en té res, ans més aviat podríem qualificar-la de ben matussera. El pobre no ha superat la fase adolescent de mirar al diccionari les paraules de caràcter sexual o escatològic, de què van plens els poemes que, procaç, ens “endinya” per on pugui. D’això, alguns, en diuen avantguardisme, talment sortís un cuiner dient-nos que la sopa d’all és nouvelle cuisine. Tot i que, dionisíac i conseqüent amb les seves recerques filològiques, predica l’excés i el desordre poètics i de tot ordre, a l’hora d’autopromocionar-se es posa alorda de qui sigui fent tota mena d’aspavientos liricotransgressors per distreure el personal. Com es veu, ho té tot per ser un poeta reconegut. Per mi, però, li falta una cosa, actualment es veu que força prescindible, com és fer bons poemes.

Valgui’n una mostra:

[…]

                          La garriga us masturba
amb mans farcides de ventres
com una litúrgia d’aberracions.

I sota l’ombra d’un garrover antropomòrfic
que s’assembla a Déu i fa la mateixa aroma,
                                 la fosca us menstrua.

 

Es veu que a cal Cristòfol fins el canari mascle té la regla.