Rufián, Gabriel

Rufián, Gabriel. Com sol passar a la vida, el nom fa la cosa. Activista polític i social (deixem-ho així) a sou del PRI català (V. PRI) i diputat d’aquest partit al Congreso, on a pesar dels seus tuits “provocons” el seu paper és aprovar tot allò que els que manen de veritat diuen que s’ha d’aprovar. Per exemple, els PGE. Potser el noi de petit ho catejava tot, i d’aquí la necessitat traumàtica d’aprovar. I parlant d’aprovats, sabent com sabem que és de Santa Coloma de Gramenet, no podem deixar passar una dada que ens mostra la seva selecta formació intel·lectual. El bon amic Gabriel és un dels brillants fruits que ha donat al país la Càtedra Justo Molinero de la Universitat a Distància Ràdio Taxi (UDRT), amb el seu famós campus de Can Zam. Podríem dir del diputat Rufián que és un corredor de Fondo, sí, però del barri de Santaco homònim. Durant uns anys ha format parella còmica a Madrid amb el diputat Tardà (V. Tardà, Joan), que ha estat el seu mentor polític. Sense un discurs mínimament original i substanciós, ha tingut l’habilitat d’ampliar el simplisme discursiu del gurú de Lledoners a 280 caràcters (de fet, reduït bàsicament als infinitius “agenollar-se” i “rendir-se”). I parlant de simplisme discursiu. Ara que al Congreso (i també al Parlament de Catalunya, no es pensin) s’ha posat de moda treure cartellets, fotografies i altres galindaines que arribin allà on no arriba la paraula, a mi, Rufián —que un dia se li va acudir treure una impressora a la tribuna d’oradors— em fa pensar en aquell episodi dels Viatges de Gulliver en què el protagonista visita l’Acadèmia de Lagado, on els savis estudien la manera de millorar les parles de les seves regions respectives. Doncs bé, després de molts debats els acadèmics arriben a la conclusió següent: donat que les paraules no són sinó noms que designen coses, els homes hi sortirien guanyant si sempre anessin d’un cantó a l’altre amb totes les coses que necessitessin expressar en el curs d’una determinada conversa. Aquest nou mètode d’expressar-se amb coses té un petit inconvenient: si l’individu ha de tenir una conversa llarga i variada, es veu obligat a carregar un enorme fardell de coses a l’esquena, a menys que pugui pagar un parell de criats ben fornits perquè li facin de camàlics. Devia ser després de llegir aquest capítol dels Viatges… que el senyor Rufián va tenir la genial pensada de treure una impressora a la tribuna. Ara bé, tot això és molt suposar perquè no crec que Rufián llegeixi res que no siguin els tuits del mòbil. El noi s’ha convertit per mèrits propis en el nou “emperador de la Meridiana” —avinguda que s’agafa per anar i venir de Santaco—, com don Alejandro Lerroux, el líder indiscutit del Partido Radical dels anys de la II República, era “l’emperador del Paral·lel”. Populista i demagog, el bo d’en Rufián un bon dia es va despenjar dient que ell no era pas independentista, sinó “republicano” (“español, por supuesto”). Per això milita on milita. I que cadascú ho entengui com vulgui. O com pugui.